Documento: Mamòria antifranquista del Baix Llobregat
Quan vaig trepitjar Cornellà per primera vegada tenia 21 anys. Era setembre de 1970 i ja no me'n mogué els 10 anys següents. Era l'època de la vida en què un es fa plenament adult. El que vaig viure ho considero tant important, que ara no em puc imaginar a mi mateix sense
“l'experiencia Baix Llobregat”.
Abans del Baix Llobregat: Família sabadellenca i Lluita Universitària
Havia nascut a Sabadell el desembre de 1948. El pare feia de professor adjunt a l' Escola de Comerç, a l' Escola d'Arts i Oficis i allà on calgués, en jornades de 12 hores, i més, era la postguerra. La mare havia treballat d'administrativa des dels 16 anys fins que es casà. Els avis ja havien mort i a casa vivia amb les dues àvies i una germana de la meva mare.
El meu pare, orfe de molt petit, pertanyia a una família petit burgesa de Barcelona que “anava amenys”. La seva joventut de batxiller, laica però poc inclinada als valors del republicanisme d'esquerres, es veié truncada per la Guerra Civil: fou mobilitzat a la tristament famosa “Lleva del Biberó”. Poc abans d' acabar la guerra, quan es trenca el front del Segre, el fan presoner.
Malgrat no tenir antecedents polítics, és reclòs a diversos camps de concentració i després de pasar un hivern al de Miranda de Ebro, el Cos Mèdic recomana que si no té antecedents ni denúncies, surti del camp per que pugui morir a casa, encara no té 20 anys. Quan arriba a Barcelona, l' àvia malven tot el patrimoni a canvi de menjar, medicines de contraban i atencions mèdiques, però aconsegueix salvar el fill. Al cap de 3 anys, el pare ja havia acabat Magisteri i trobà feina de professor a l'Acadèmia Cots de Sabadell. Una de les alumnes era la meva mare.
La mare, tant per part del pare d'origen alacantí com de la mare sabadellenca de soca-rel, era republicana i d' una família que tots estaven vinculats al Front Popular: a Sabadell tenia tiets de la CNT-FAI, d'Esquerra Republicana, cosins del PSUC, el pare afiliat a la UGT i membre de L'Associació Catalana de Concerts de Pau Casals, a Penàliga (prop d'Alcoi) el tio Andrés, militant del PCE, es Jutge Popular durant la guerra civil.... Així doncs, no vaig percebre la repressió franquista directa contra els membres de casa meva. Però des que tinc ús de raó, sabia que hi havia una Repressió en majúscules i sots-ratllat... l' aire que es respirava era de supervivents entre els perdedors. L' àvia materna i la mare eren bones narradores i els dissabtes, mentre feinejaven o quan s' assentaven per repassar la roba, sovint es posaven a recordar coses de la guerra o de la república i si no, era jo qui les preguntava. Transmissió oral, directa, viva, d'uns anys passats que m' atreien i emocionaven, carregats de sofriment però també d'esperança i heroisme.
Abans d' anar a escola, vaig aprendre a llegir a casa en català. L' ensenyança primària la vaig fer al col•legi Nostra Llar, que regentava en Josep Vall: ex militant del POUM de Sabadell que s' escapà per pèls de la “checa” del PSUC i després de la presó franquista. Al mateix col•legi, hi havia un jove professor: l'Isidre Creus, militant actiu del PSUC ja als durs anys 60. (Quan la Democràcia, fou Regidor de Cultura pel PSUC a gairebé totes les legislatures de l'Alcalde Farrés). Aquest col•legi funcionà inicialment sota la “cobertura” del títol de “Maestro Nacional” del meu pare.
D'una forma quasi natural, al acabar el batxiller em vaig encaminar cap a l'Universitat. Mentres, la família sobre la base de seguir el meu pare treballant 12 hores i muntar una acadèmia particular, havia progressat econòmicament. Així als 60's, la família entrava alegrement a la modernitat estrenant “un Seat 600”. Les alegries dels 60 s' enfosquiren de cop quan el pare en un any sofrí 2 infarts, el segon, fortíssim, que l' obligà a replantejar-se la frenètica activitat laboral... No es gens estrany que a la Universitat comencés a anar a totes les Assemblees i manifestacions que es convocaven. Així, abans de pertànyer a cap grup clandestí o cap organització havia passat calladament un mes amb un braç immobilitzat per la pallissa rebuda al voler “aguantar el tipus” en una manifestació.
Més endavant,participo a reunions de Comissions d' Estudiants Socialistes organització laxa i efímera, marcada per la Revolta del maig del 68 a França. Criticàvem al PSUC la seva política de “imposar espais de llibertat” per que tots els dirigents acabaven a la presó i defensàvem el tándem Assemblees obertes-Accions Directes clandestines.
Les ocupacions de les càtedres més marcadament feixistes, els atacs contundents amb pintura als catedràtics més persistents, les assemblees i cartellades durant els darrers mesos de l' any 1968, culminen el gener de 1969 en
l'Assalt al Rectorat (expulsió física del Rector, defenestració d'un bust del Generalísimo i esquinçament de la bandera espanyola). A la mateixa tarda dels fets, malgrat l' increment policial pels volts de la Plaça Universitat, jo no era conscient que la meva vida estava a punt de quedar marcada per forces anys. Efectivament, la reacció del Franquisme fou contundent: Estat d' Excepció a tot el territori durant 3 mesos, prorrogat 3mesos més en grau menys sever.
Ràpidament vaig sospesar la situació: quan l' Assalt al Rectorat, ja a dins, vam veure el bust de Franco i al comprovar que, malgrat el seu pes i solidesa, es podia moure, no ens ho pensarem més i entre 3 o 4 companys vam arrencar el bust i fent tentines el portarem fins la finestra per llençar-lo daltabaix.
Era evident que les meves empremtes digitals havien quedat gravades en el bust. També podía suposar que no estava fitxat perla policia, ja que no m' havien detingut mai. Però havent-hi Estat d'Excepció el període normal de detenció de tres dies es convertia en indefinit (semblant al que passa en democràcia si s' aplica la llei antiterrorista)... Podia haver-hi confessions forçades per la tortura i comprometedores...
Vida Clandestina
Va començar la meva vida clandestina. Quan es va acabar l' Estat d'Excepció jo ja sabia que la policia no em tenia fitxat, doncs no m' havien anat a detenir. Però també sabia que la Policia estaba molt interessada en identificar als autors de la defenestració. Com que el franquisme no disposava de grans bases de dades informatitzades (com les que funcionen ara) era evident que jo en qualsevol lloc d' Espanya podia estar relativament tranquil excepte a l' Universitat de Barcelona on hi havia la possibilitat d' ésser identificat. Durant els 6 mesos que havia estat amagat, malgrat no pertànyer formalment a cap grup polític, jo sentia que era tot un militant antifranquista. Durant un mes, en un amagatall a Sant Celoni, vaig coincidir amb un altre estudiant barceloní, afable i simpàtic, que omplia les hores practicant incansable en una lona elàstica tot tipus de salts i cabrioles, era en Salvador Puig Antich.
No vaig seguir els passos de Puig Antich, però quasi. Com bastants dels que havíem dirigit i executat l' Assalt al Rectorat, vaig participar en un grupuscle esquerranista (el Partido Comunista Revolucionario) que s'autoproclamava “marxista leninista i dirigent de la classe obrera” malgrat no hi hagués un sol treballador a les seves files. Des de la seva creació, no deixà de créixer la bogeria dels plantejaments i al cap d' un any, vaig decidir que ja en tenia prou. Abandono aquell grup sectari, procurant que també ho facin totes les persones que jo havia introduït. Era el mínim que podia fer. M' ho van voler fer pagar, acusant-me de “traïdor a la Revolució”: executen un segrestapallissament del que vaig sortir quasi indemne al defensar-me com animal acorralat. L'experiència sectària-esquerranista havia acabat. I de passada havia quedat vacunat contra els excessos ideològics tant sovint acompanyats de fanatisme dogmàtic i falta d'humanitat.
Però quedava quelcom important: un matrimoni. Un any abans, amb una companya de militància, la
Conxita Valls, visquérem la nostra primera experiència amorosa. Però la situació no evolucionà d'una forma natural: acabarem casant-nos per “mandat” de l' organització, “per esquilar” les respectives famílies, en particular la de Conxita. El parament del pis i tots els regals es van reconvertir en diners per l' organització... Només es salvà el “pis de casats” al Passeig Maragall, un sobreàtic amb possibles sortides pels terrats cap les cases del costat. Teníem dos còctels molotov auto inflamables, sempre preparats, arran de la porta, per dificultar l' entrada en cas d'assalt al pis i facilitar la fugida. De mobles no n' hi havia cap, ni llits, sols disposàvem de matalassets inflables. A cap document constava aquell domicili.
Allí vaig viure amb la
Conxita Valls fins que a finals de 1973, quan ja havia nascut la nostra filla Eva, ens traslladàrem a Cornellà, al barri de “la Satélite” (Sant Ildefons). Compartíem el pis amb en Ton Albes, company de militància des de l' Assalt al Rectorat, el que es coneixeria més endavant com “el Gordo de Bandera” jugaria un fort paper “entre bastidors” en la direcció política de les lluites del Baix Llobregat fins el 75, quan ja militant al PSUC, passà a ser responsable de la dirección política de SEAT i membre del Comité Central.
Acabat l' estiu del 70, jo ja sabia que m' havia lliurat del Servicio Militar Obligatorio, per la via de ser qualificat com inútil total degut a una suposada i ben fingida epilèpsia. Barrinava cap on orientar la meva vida, una cosa sí que estava clara: havíem d' aconseguir diners per viure ja que estàvem pelats... podia reprendre el donar classes particulars però no em sentia massa motivat, per altre banda no tenia cap títol que m' avalés excepte el de batxiller superior que tampoc servia per massa... combinar feinetes mal pagades i intentar acabar la carrera de Ciències Físiques?... tampoc m' atreia i a més no podia pas intentar-ho a Barcelona.
De fet, ja m' havia acostumat a la lluita contra el franquisme i em sentia empés a continuar d' una manera o altre. Aquests dubtes es resolgueren de cop, de forma imprevista. Em vaig trovar casualment amb un ex-militant del PCR , també havia abandonat aquell grupuscle i entre diversos comentaris m'interessà particularment el que havia conegut una gent molt ferma de Cornellà, relacionada amb Comissions Obreres. Al dia següent el vaig telefonar per que em facilités una trobada amb aquells coneguts de Comunitats Cristianes. S' obria una porta d'esperança: treballar per resoldre l'economia personal i al mateix temps militar contra el Règim franquista... no cal dir que també s'em plantejaven força incògnites, ja que coneixia molt poc el món obrer...
Treballant a l'industria. El Procés de Burgos
La primera persona que vaig conèixer a Cornellà fou en
Paco Arias treballador de la
Pirelli. En Paco m' explicà que al Baix Llobregat malgrat les detencions de líders obrers, es mantenia activa una Coordinadora de Comissions Obreres. La majoria de membres eren militants comunistes del PSUC o molt propers, que havien sortit elegits representants sindicals a les darreres eleccions convocades pel Sindicat Oficial (Feixista), la resta eren militants cristians.
A aquella època hi havia plena ocupació, i en una setmana ja treballava en una fàbrica del metall de Cornellà:
LAFORSA. Era una foneria i laminadora metal•lúrgica dedicada a produir les barres d'acer amb què s'armen els encofrats. Les condicions de treball eren força rudes, quan sortia una colada del forn les fumarades esdevenien espectaculars i a l' hivern en pocs metres passaves dels 40º en el lloc de treball a la temperatura exterior per sota dels 10º, sobretot al torn de nit. Per ser el meus inicis com a treballador manual, “déu n'hi do”. El contracte laboral de peó era eventual, per tres mesos.
Ràpidament participo com delegat per
LAFORSA a la Coordinadora de Comissions Obreres del Baix LL., allà coneixeré homes de gran vàlua com
Paco Ruiz -dirigent comarcal del PSUC- ,
l'Antonio García de Siemens, en González de la Tuperin, en Márquez de Estanterías Metálicas... i tants d' altres que malgrat les discordances ideologico-polítiques exerciren durant els meus primers anys a la Comarca un veritable mestratge de sindicalisme...recordo també particularment a
l'Estrada de Pirelli ja que érem els dos únics membres nascuts a Catalunya...
Simultàniament em vaig integrar en un nucli revolucionari més polititzat i radicalitzat on conec a
l'Emilio Garcia,
Benigno Martínez,
Joan N. García Nieto on combinem el coneixement de la Filosofia Marxista a través de cursets clandestins preparats pel jesuïta Garcia Nieto amb l'estudi de tot tipus de propostes encaminades a l'agitació i propaganda de les idees revolucionàries. Aquest Nucli treballa basicament en algunes Associacions legals dels Barris de Cornellà sobretot al
Centre Social Almeda, al Patronat Cultural Recreatiu, a l'Institut... i també al si de les CCOO buscant la complicitat i la captació de la gent més decidida, que normalment era bastant jove.
El franquisme havia preparat pel 3 de desembre de 1970 un Judici sumaríssim contra 16 persones acusades sota pena capital: de pertànyer a ETA, de l'ajusticiament del cap de policia de Bilbo i de la mort accidental d'un taxista. El Procés de Burgos, muntat com un escarment brutal per part d'un règim totalitari l'hi faltava veracitat jurídica i oportunitat política. En comptes d'acoquinar la dissidència al règim, l'oposició democràtica “recollí el guant” i es programaren multitud d'actes: tancada d'intel•lectuals al Monestir de Montserrat, manifestacions, assemblees estudiantils... en primer lloc per denunciar la falta d' autoritat legítima per part del franquisme per jutjar en un tribunal militar uns delictes civils i un cop coneguda la sentència de sis penes de mort i 752 anys de presó, encara augmentaren els arguments pels demòcrates...
Al Baix Llobregat, els capdavanters ens hi sumarem amb totes les nostres forces, però era evident que pel que fa al moviment obrer era una temàtica difícil. Quan les CCOO llençàrem una jornada de lluita, sols hi hagué accions remarcables on s'havia fet, de feia anys un treball sindical reivindicatiu ben fet i es disposava de líders ben reconeguts, com a la factoria Siemens i poques més. Jo, a
LAFORSA, on sols portava 2 mesos treballant, em vaig limitar a fer una xerrada explicativa durant “el descans del bocadillo”. Íntimament vaig agrair els comentaris d'un electricista de manteniment en
Ramón Rulo que ajudaren a relaxar l'ambient i evitar que la resta de companys no es pensessin que era un provocador. No m'estranyà gens, que 5 anys després, quan els treballadors de
LAFORSA protagonitzaren una de les lluites sindicals més llargues i significatives de la democràcia, hi hagués en Rulo entre els capdavanters.
Per altra cantó, amb els companys del nucli d'avantguarda ens disposarem a fer totes les accions d'agitació possibles: organitzar manifestacions molt preparades, i gens espontànies. Arrivàrem a donar cinc o més punts de concentració diferents per confluir a una determinada hora a la manifestació, hi havia joves amb motoretes que avisaven amb temps per poder dissoldre la mani, abans que arribés la guàrdia civil, d'aquesta manera aconseguíem fer manis de 500 persones o més, evitant detencions i trompades, lo qual per carrers mitjanament estrets feia força patxoca.
No cal ni parlar de pintades a les parets, pancartes a llocs estratègics, repartiment de pamflets, a ser possible a mà, donant la cara, sense passamuntanyes però amb la precaució que ens intercanviàvem amb militants d' altres poblacions... Sempre mantinguérem una preocupació per evitar el martiri innecessari. Respecte els quadres que “dirigíem el galliner" ens imposarem estrictes normes de funcionament clandestí. En resum, en aquella etapa de la lluita l'objectiu no era pas posar nerviós al Règim Franquista sinó demostrar a la població que la contestació i la reivindicació eren possibles, que hi havia gent que manifestàvem les nostres aspiracions sense que la repressió ens ho pogués impedir. Es tractava de perdre la por per poder després plantejar batalles més importants i serioses.
Les Inundacions de setembre del 71.
Les “Comisiones de Barrios y Fábricas”
Un cop complerts els 3 mesos del contracte a
LAFORSA, no m' el renovaren. Vaig trobar feina a la construcció dels pilars que aguanten l' autopista A-7 a l' alçada de Martorell on estigué també tres mesos, aquí es consolidaren les durícies a les mans i vaig seguir aprenent el tracte amb persones força diferents a les conegudes fins aleshores. Quasi per casualitat, vaig conectar amb una comissió de treballadors d'una "Contrata" que laborava un tram més enllà en direcció a Barcelona, al capdavant hi havia “el tuerto” de Sant Vicenç dels Horts, ràpidament em va “clissar” i al cap de poc es destapà com a militant del PSUC, les xerrades amb ell foren tot un magisteri: em donaren pautes i guies, un “estil” per abordar el treball sindical de cada dia. Moltes vegades em recordava l'actitud que havia detectat en la meva àvia, treballadora tèxtil que inicià el treball fabril als nou anys!
El 21 de setembre de 1971, estava al meu pis clandestí del Passeig Maragall de Barcelona, feia poc estava sense feina i a més aquell dia no havia quedat amb ningú de Cornellà (un dia tranquil dins el marc d' una militància frenètica). Havia plogut moltíssim i fort durant tot el dia. Escoltant Ràdio Barcelona, abans d' anar a dormir, informaren que el riu Llobregat havia sortit de mare i s' estaba inundant la part baixa de Cornellà, punts de Sant Boi... poc després es deia que hi havia zones aïllades per l' inundació... ens posarem en marxa de matinada amb la Conxita i el Ton cap a Cornellà, intentàvem anar directament al
Barri d'Almeda, ja feia un any que coneixíem un grapat de gent jove del Barri hi havia ja llaços, no sols de militància, sinó també d' amistat... Per la part baixa de l' Hospitalet la carretera estava tallada i totalment impracticable, donàrem la volta pujant cap Esplugues i després per "la Satel•lit fins la Torre de la Miranda: no es veia res, fosc com una gola de llop, cap llum als carrers ni a les cases, sols reflexos a l' aigua d' alguns punts de llum que suposarem grups electrògens d'algunes industries, em coneixia de memòria la “drecera de la
Tornilleria Mata” i a les palpentes baixàrem fins la carretera, bé fins un llac d'aigua en moviment.
Era impossible arribar al Barri. Esperàrem fins les primeres llums del dia, l'aigua havia començat a retirar i ens trobàrem un paisatge dantesc. Organitzarem una trobada de militants pel migdia i durant el matí, tots els que no tingueren d' anar a la feina ens posarem a avaluar danys i connectar amb la gent del
Centre Social Almeda i amb els dels Barris Riera i Centre. No hi havia electricitat ni telèfon ni aigua potable...
El primer que férem doncs, fou arremangar-nos i ajudar un veïnatge que s' estava auto-organitzant per la neteja de les plantes baixes, per aconseguir aigua potable, per proveir-se de llum per quan es feia fosc, les autoritats no feien acte de presència... Tots i tot plegat anava agafant el color del fang i al segon dia una olor d' aigua estancada començava a sentir-se a les zones afectades... No és d'estranyar que després de passar casa per casa, escala per escala convocant una concentració a la plaça de l'Ajuntament, hi acudís un munt de gent. La guàrdia civil, que tenia també la casa-cuartel inundada, rebé l' ordre de dispersar la concentració: es posaren nerviosos i amb poca traça forçaren el desallotjament de la plaça. En resultà una enorme esbroncada, tothom estava indignat per la barra de les autoritats que no feien res i a sobre reprimien...
I així continuarem tota la setmana, treballant tot el dia retirant fang amb pales manuals, retirant i acumulant els estris inservibles per quan vinguessin els camions a recollir-ho tot... Com que els camions no venien, i tampoc cap ajuda oficial, organitzarem piquets que desviaven camions i excavadores de la construcció per forçar-los que féssin tasques de neteja... Els joves “rojillos i eixelebrats” érem l' única ajuda visible que havien tingut els afectats els primers dies. La solidaritat obrera es manifestà a pler en un fet que recordo emocionant: quan una riuada de jaquetes blaves anava entrant al Barris Centre, Riera i
Almeda: els treballadors de Siemens s' havien declarat en vaga i baixaven a ajudar als afectats. Pels capdavanters de les mobilitzacions eren les millors vitamines: es confirmava que la solidaritat popular ja era present al nostre poble.
Passat un mes de les inundacions, ja estaven organitzats els veïns més decidits en Comissions de Barris (sobretot als districtes de Cornellà afectats per les inundacions), el procés organitzatiu s'estengué ràpidament cap altres poblacions: Molins de Rei, Sant Joan Despí, Sant Feliu...
El resó de tot plegat es va estendre entre les organitzacions antifranquistes i començaren a pul•lular per Cornellà diversos enviats de grups esquerranistes als que no prestàrem gens de crèdit. En aquest marc, l'única entrevista amb resultats fou la mantinguda amb representants de la Organización Comunista de España (
Bandera Roja) entre els seus caps coneguts hi havia en
Jordi Solé Tura (anys després estarà entre els que redacten la Constitució Democràtica de 1977, un Padre de la Patria) i en Jordi Borja (urbanista reconegut que ha mantingut sempre una actitud d' esquerres molt digna). Els plantejaments intel•ligents i poc fonamentalistes dels “Banderes” ens acabaren per convèncer i així la major part de la gent del Nucli d'Avantguarda i els més ferms de les
Comissions de Barris, esdevinguérem militants de la OCE
Bandera Roja.
Treballant a FAMA. Lluita contra l'expedient de crisi. Primera Vaga General Comarcal.
El gener de 1972 entro a treballar a FAMA SA dedicada a l'elaboració de materials plàstics diversos: a la Fàbrica1 peces de baquelita premsades i injecció de termoplàstics; a la Fàbrica2 film per extrusió i posterior impressió i tallat per elaborar bosses. Em contractaren per la Fàbrica2 (extrusió).
Abans d' acabar el període de prova de 3 mesos em crida la Direcció Tècnica i després d'un petit examen em proposen com adjunt del Tècnic de Control de Qualitat. Vaig acceptar la responsabilitat entre d'altres coses perquè em permetia una gran mobilitat per tot el recinte de producció i així vaig anar deixant xerradeta rera xerradeta, amb uns i altres, les llavors bàsiques del meu pensament. Era com un resum de premsa democràtica alternativa ambulant.
Vaig aconseguir abans d'acabar l'any 72, que el Conveni Col•lectiu d'empresa no es negociés d'espatlles als treballadors i es convoqués la primera assemblea per informar. Encara que per conviccions polítiques no creia oportú seguir la línia proposada pel gruix de CCOO en el sentit de participar en les eleccions a càrrecs sindicals (tal com havia proposat el PSUC des de feia temps), a la pràctica era evident que facilitava l'inici d'activitats sindicals. Així per convocar dita primera assemblea vaig dirigir-me als càrrecs sindicals i si bé sols vaig poder comptar amb la complicitat de dos d'entre deu, (un d'ells era José Peña que esdevindria força ràpid col•laborador de les
Comisiones de Barrios y Fabricas), al final, a contracor convocaren l'assemblea. Els únics que parlarem de forma intel•ligible i llençarem propostes fórem jo des de el públic i en Peña com a càrrec sindical. S'introduïren algunes millores però fou un Conveni com la majoria, cuit i arreglat entre càrrecs sindicals i empresa, sense més. Lamentable. Bé, el que sí es lamentable es que quan escric això, 35 anys després i amb amb 30 anys de llibertats democràtiques a l'esquena, els convenis col•lectius es renovin i pactin sense la més mínima vocació de fer-ne partícips als treballadors. Aquesta ceguesa dels Sindicats Oficials actuals condemna el país sencer a seguir un camí de dependència econòmica i tecnològica. El ferment que fa avançar l'industria no es sols la lliure competència sinó la renovació tecnològica i l'augment de la productivitat no sorgida d'explotar més sinó de treballar millor, de reduir els accidents laborals, de reduir l'absentisme, en una paraula: de disposar d'una mà d'obra identificada amb la bona marxa de l'empresa i això a Europa (no som xinesos, som catalans!) sols ho ha aconseguit el bon sindicalisme. Repassin els neo-lliberals de torn els percentatges d'afiliació: Suècia i Finlàndia tenen els percentatges més alts no pas Grècia ni Portugal ni Espanya que s'entesta a assemblar-se cada cop més al Marroc ( la sang té molta tirada!)
Si ens fixem en Catalunya, la Història tampoc ens reconforta: la Primera onada immigratòria des de la Catalunya rural i la resta d'Espanya féu créixer CNT i UGT, fou la protagonista del adveniment de la República i del establiment d'unes condicions de treball modernes abans de la Guerra Civil.
La Segona, provinent de la resta del Estat fou la classe obrera que nodrí les Comissions Obreres que aquí relato, protagonista destacada de la Transició Democràtica i la Tercera quasi totalment estrangera, estem permetent la seva marginació i que a la Construcció, als serveis i a l' agricultura ompli les butxaques de forma indignant als especuladors i als “negreros” (que no pas empresaris)... ja ens ho trobarem!... però en joc, no hi ha sols el benestar dels “moros” i dels “llatins” hi ha el futur dels nostres propis fills i néts, el futur de Catalunya... Tal faràs, tal trobaràs.
Un cop firmat el Conveni de
FAMA que malgrat les seves deficiències, havia millorat algunes coses, la Direcció m'advertí del disgust que els havia donat: “vostè ens ha fallat, tanta confiança que ens despertà, l'havíem posat en un lloc de molta més responsabilitat i resulta que vostè...”. No els hi acabaven de sortir les paraules... Els vaig ajudar: “lamento que la Direcció hagi estat informada tan equivocadament, probablement per algú que em té enveja, però jo compleixo les expectatives i no hi ha hagut ni una sola falla en la tasca que realitzo, el control de qualitat no ha fallat en cap moment i jo segueixo tant il•lusionat con el primer dia...”
Quan feia un any que treballava a
FAMA, un rumor s´escampà de boca en boca: la Direcció volia presentar un Expedient de Crisi per fer fora prop de la meitat de la plantilla: més d'un centenar de treballadors al carrer. Aquesta empresa havia estat creada a Barcelona als anys 40 en plena postguerra, al ser pionera en el seu camp i sense massa competència, sempre havia funcionat sense problemes remarcables. A finals dels 50 es traslladà al polígon Almeda de Cornellà. Quan jo hi era, encara un terç dels treballadors sobretot tècnics, encarregats i oficinistes vivien a Barcelona, la resta vivien al mateix Cornellà, l' Hospitalet i per la resta de la Comarca. L'edat mitja superava els 45 anys, els únics que no arribàvem als 30 érem una vintena que havíem entrat quasi junts al 1972. La por, per no dir pànic a quedar-se sense feina era molt gran. Per sort, al Baix Llobregat comptaven amb l'experiència valuosa de la lluita contra el tancament per expedient de crisi de la Rockwell-Cerdans de Gavà uns anys enrere. A més el líder indiscutible d'aquelles lluites en Paco Ruiz Acevedo seguia a la Coordinadora de Comissions Obreres i també era un dels responsables del PSUC a la Comarca... Si bé per aquelles dates jo em movia dins les
Comisiones de Barrios y Fábricas (organització paral•lela potenciada per
Bandera Roja) sempre havia primat l' unitat d'acció, així no fou estrany que poguéssim comptar a través d' en Ruiz de l'experiència de la Rockwell.
El 23 de gener del 73 l' empresa concretà l' expedient de crisi: suspendre durant 6 mesos el contracte de 290 treballadors, per posteriorment reduir la plantilla despedint-ne 121. Amb una mirada superficial ja es veia que hi havia “gat amagat”, després de enviar 6 mesos a casa a més del 90% del personal directament productiu, qui sentit tenia dir que hi hauria 121 acomiadats, es a dir 170 readmissions? Poc després ho veuríem clar: de tan maquiavèl•lic s' els veia que no jugaven net.
Però anem a pams. El paper que jugaria en tot el procediment la representació oficial dels treballadors era molt important, tant, que després d'arraconar les meves prevencions a utilitzar la possibilitat de ser càrrec sindical oficial, amb la complicitat d'en José Peña vam començar a barrinar la manera d'introduir-me al jurat d'empresa. Aprofitant la jubilació d'un càrrec sindical i la dimissió d'un altre junt a les “oportunes renúncies” dels substituts, voilà, es tenien que convocar unes eleccions sindicals extraordinàries. Així es féu i em vaig convertir en representant oficialment reconegut dels treballadors. L'experiència aconseguida de primera mà en aquest sentit, féu que més endavant, dins de Bandera Roja plantegés el canvi de línia que havíem portat fins aleshores, així s'esborrava de passada, un element de pràctica sindical que ens separava de les CCOO oficials influïdes pel PSUC.
Era evident que hi havia “gat amagat”: la mala situació econòmica de la empresa era real, però poguérem demostrar que havia estat induïda per decisions incomprensibles a primera vista... Però totalment comprensibles si resulta que el principal acreedor de l' empresa era al mateix temps el principal accionista. Aquest individu, anomenat Lipperheide, ja estava muntant a un altre población de la Comarca dues noves empreses: COMINSA encarregada de projectar i produir els motlles nous per l' injecció de plàstics i PLASTIPACK on es realitzaria la producció de les peces i l'extrusionat, tot amb maquinària nova de trinca. Al poder demostrar aquesta maniobra, la Delegació de Treball no pogué admetre els termes de l' expedient tal i com s' havia formulat originàriament. Acabà acceptant una regulació per tan sols un centenar de treballadors durant 4 mesos, que afectà sobretot als treballadors de Fabrica2 i de la secció de motlles, que en principi eren les que el principal accionista pensava emportar-se a les dues noves empreses. Al quedar al descobert la maniobra, el Consell d'Administració de
FAMA -format en un 90% per la família Lipperheide- accelerà el procés i a finals d'any, abans de complir el període establert, més de la meitat dels treballadors afectats ja tenien un nou lloc de treball a les noves empreses, conservant-los a grans trets, les condicions laborals que disfrutaven a
FAMA. La resta d'afectats que no anaven a les noves indústries, també es reincorporaren a la feina abans del previst, ja que les necessitats de la producció així ho exigien. En tot aquest procés la Comissió de Fàbrica començà a funcionar quasi com una Gerència alternativa, cosa que no hauria estat possible sense la complicitat de varis encarregats -recordo la combativitat d'en Quilez- i diversos administratius -a destacar la tasca d'en Miguel Ortiz-...les conclusions, les traslladàvem a nivell oficial a las reunions del Jurat d' Empresa...
A la Comissió de Fàbrica havíem considerat que la maniobra era imparable i que l' única actitud raonable era impedir el fraccionament dels treballadors. Única manera de poder tenir una certa força de negociació. I ens va sortir bé. Era evident que la moral era alta, la plantilla s' havia acostumat a participar en assemblees davant els problemes i confiava en els capdavanters, organitzats en una Comissió d'una desena de membres, la representació oficial dels treballadors al Jurat d' Empresa encara no coincidia, ni de bon tros, amb la Comissió de Fàbrica, calgué esperar a les eleccions sindicals de 1975 per “copar tots els càrrecs”.
Disposàvem d'estudis acurats fets per economistes independents que avalaven la viabilitat de la
FAMA original després de la segregació. Però dos fets vingueren a enfosquir el panorama: En primer lloc la “Crisi Internacional del Petroli del 73” amb increments brutals del preu del Brent que repercutiren en el dels materials derivats com els plàstics. Així la matèria primera passà de ser un cost relativament petit en comparació al cost de la mà d'obra, a ésser, al contrari, el principal cost de producció junt al de l'energia. Aquest fet desaconsellava l'opció de constituir una Cooperativa que havia sigut una de les amenaces que fèiem a l' empresa si no es comportava amb lleialtat.
El segon fet que ens torpedajà fou que l'empresa immediatament que els accionistes satisferen els seus deutes, tramità d'amagat i amb la complaença de l'Administració una moratòria en el pagament de les cotitzacions a la Seguretat Social. Això ho féu sense informar-ne als treballadors i allargant els termes de la moratòria de forma sistemàtica, fins uns nivells que feien sospitar fortament de l'administració de la S.S. Passat un any, també deixaren d'entregar les cotitzacions dels treballadors que en canvi sí ens descomptaven del salari. Aquí fou quan ens assabentare'm que el principal acreedor era la Seguretat Social i que aquesta havia embargat, els terrenys, tota la maquinària i els stocks... Tenien la barra de preferir matar l'empresa abans d'arribar a acords amb els treballadors, i havien trobat directius prou servils com per fer la jugada.
Ens permetérem una petita venjança: acusar, per lo penal, d'apropiació indeguda al responsable de les liquidacions a la Seg. Social ja que les nostres cotitzacions ens havien sigut deduïdes dels salaris i com no s' havien satisfet, l'empresa les havia robat... fou un plaer indescriptible quan la guardia civil vingué a buscar al Gerent i s'el emportà emmanillat. Segur que es tractava de les poques vegades que la guàrdia civil fou tan àmpliament ovacionada per tota una plantilla de treballadors. Però sols era qüestió de temps, el deute acumulat era difícilment salvable i encara arribaven més notificacions de bancs, entitats de crèdit, que s'havien ocultat abans de l'expedient del 73... La suspensió de pagaments ja no era tal, es tractava d' un quiebra fraudulenta, i amb això jugàrem al gat i a la rata, la Direcció havia quedat tocada amb la detenció i el Gerent ja veia la seva inhabilitació, per uns quants anys, flotant-li sobre el cap, a més a les darreres eleccions sindicals que organitzà el Sindicat Feixista, la Comissió Obrera de la fàbrica havia copat més del 80 % dels membres... la Direcció ja no comptava en poder maniobrar engatussant algú o sembrar la desunió entre els treballadors. Oficiosament, posarem les cartes sobre la taula: sabíem que la situació era insalvable però no admetríem la liquidació de
FAMA fins que tinguéssim assegurat: jubilacions anticipades a partir dels 55 anys amb el màxim establert per cada categoria, pels majors de 40 anys garantir el màxim període de subsidi i inclusió en tot tipus de cursos, préstecs i subvencions, per a tots, les indemnitzacions per acomiadament màximes establertes legalment... Tinguérem la sort de que aquest període de lluita oberta i aferrissada que durà un any i mig començà coincidint amb la Primera Vaga General reeixida (en solidaritat amb els acomiadats d'ELSA i SOLVAY i per un Conveni Comarcal del Metall) i acabà amb la Gran Vaga General de Gener 1976 (Solidaritat amb els acomiadats de
LAFORSA i pel Conveni Comarcal del Metall).
Aquesta coincidència no fou casual sinó en gran mesura buscada per nosaltres de manera que abans de explotar els conflictes grossos ja estiguéssim negociant amb les autoritats. No sols fórem diligents en el aspecte legal on jugaren un paper cabdal els advocats laboralistes del Despatx Fina-Avilés, sinó que mantinguérem una ocupació de la fàbrica durant mig any per impedir que s'emportessin la maquinària per sorpresa. Mig any ocupada per petits piquets, per no cansar-nos abans d' hora, però amb una xarxa ben organitzada de telèfons i avisos que ens permetia concentrar en menys de 3 hores a tota la plantilla a la factoria. Aquesta ocupació no fou denunciada a les autoritats per la Direcció ( ja he dit que hi havia un acord oficiós), a canvi, nosaltres no ho predicàvem obertament. Sols al final, per aconseguir que s' ens adjudiquessin els màxims de cotització (quan en realitat no s' havia cotitzat res) férem una ocupació pública i notòria de la factoria durant 3 dies fins que la Policia ens desallotjà. Els antidisturbis quedaven molt sorpresas quan veien aquella plantilla tan tranquil•la i ordenada de gent “tan gran”. També férem una tancada a l'Església de Cornellà, amb una setmana de diferència de la efectuada pel obrers de
LAFORSA.
La darrera acció fou una “ocupació llampec” de la Delegació del Treball de Barcelona: al llarg del matí, cada un dels càrrecs sindicals entràvem acompanyats d'una desena de treballadors i quan fórem tots a dins, repartits per diferents plantes del edifici, ens posàrem al uníson les jaquetes de treball. Érem uns 150 : els passadissos d'un parell de plantes quedaren plenes del color blau de la nostra roba de treball.
Estàvem en plena vaga general comarcal. El Delegat Provincial de Treball ja ens coneixia i sabia el que volíem. No abandonàrem la Delegació fins que aparegueren unes actes de l' Inspecció de Treball reconeixent les màximes cotitzacions per a tots. Era el final, ja sols quedaven les abraçades i els adéus. En Lluís que ja havia superat l'edat de jubilació m'abraçava amb llàgrimes als ulls, dientme “i pensar que havíem dit que els joves éreu tots una colla de comunistes que ens portaríeu a la ruïna...”, jo també emocionat li vaig contestar: “en lo que no us equivoqueu es que som comunistes”. Bé, en realitat ens dèiem eurocomunistes. La gran majoria de militants de Bandera Roja ens havíem integrat de forma ordenada al PSUC a Catalunya i al PCE a la resta del Estat, conservant l'antiguitat de militància i amb responsabilitats equivalents o equiparables. No fou una fusió sense recels, ja que en forces aspectes, els nous vinguts sintonitzàvem més amb les noves tesis eurocomunistes d'en Santiago Carrillo que no pas certs militants antics del propi PSUC.
En realitat, molts joves militants trobàvem ancorats en un passat estalinista i dogmàtic a molts dels vells militants, cosa que ens feia una certa por. En fi, férem tots plegats el que poguérem però era inevitable o quasi inevitable el que passaria anys després: quan els resavis dogmàtics prosoviètics (amb suport interessat de la KGB, que procurava debilitar el procés democràtic a Espanya) acabarien trencant el PSUC i el PCE pel mig, cosa que precipità la desaparició de l'escena política a tot Espanya d'una esquerra conseqüent i no dogmàtica.
La Vaga General Comarcal per Laforsa del 19 al 29 de gener 1976.
L' Intersindical. Cap a la constitució del Sindicat Unitari.
Un bon final de la lluita de
FAMA (comparat amb el drama humà que hauria causat l'empresa si no ens haguéssim defensat) em permeté, dedicar-me amb més calma i serenor a la gran mobilització de la Vaga General Comarcal. A les darreres eleccions sindicals que convocà el franquisme, les candidatures democràtiques havíem copat els rams més importants: el metall, la química (on jo n'era el president), el vidre i ceràmica, la construcció...Tot, dins la més estricta legalitat... Ens faltava un òrgan de coordinació, que com no estava previst a la legalitat franquista, la Jerarquia pretenia impedir la seva constitució... però ja era tard. Franco havia mort tres mesos enrere i el Règim començava a fer aigües. L'Intersindical era una realitat i fou qui convocà a tots els treballadors de la Comarca del Baix Llobregat a una Vaga General per la readmissió dels acomiadats de
LAFORSA i per un Conveni del Metall que afectava sobretot a les petites empreses i tallers que no tenien conveni propi. Fou una de les mobilitzacions obreres i populars més importants de la pre-transició a escala de tot l'Estat. I un exemple d'habilitat negociadora per part dels treballadors.
Vaig tenir l' honor de ser un dels cinc negociadors de la Intersindical front al Governador Civil franquista: en Salvador Sánchez Teran que ens va rebre en el seu gabinet. A les negociacions es donaren moments alhora tensos i divertits. En un punt determinat, en Salvador Sánchez cansat de la nostra insistència i conseqüència, se li escapà per la comisura de la boca: “debo recordarles que soy el Gobernador Civil y tengo informes contrastados de que todos Uds. pertenecen a una organización totalmente ilegal como es el Partido Comunista...”, el silenci fou total, no pas per la por de “ai que ens han descobert”, sinó per la tonteria, nosaltres sabíem que ell sabia que tots cinc érem membres del PSUC, quasi feia vergonya aliena aquella sortida de to, recordo amb satisfacció que sense parar a pensar-ho li vaig dir: “Por favor, Sr. Gobernador, hemos venido a encontrar una solución a un problema muy grave, no a crear uno de mayor. Ni nosotros tenemos ganas de caer muertos por un tiro que se le escape a alguno de los 10.000 efectivos que tiene desplegados en la Comarca, ni Uds. se pueden permitir que esto ocurra. Seamos serios...” I vam seguir...
Tot el Baix Llobregat estava controlat per la Policia i la Guàrdia Civil, era quasi impossible fer una reunió enlloc, els locals del sindicat tancats a no ser que fos per que la Intersindical plantegés el retorn a la feina. Ja portàvem 10 dies de vaga general i l'empresa
LAFORSA seguia negant-se a readmitir els acomiadats... les petites empreses flaquejaven, començava a estendre's el derrotisme i el desànim... Les empreses del Metall aguantaven encara fermes ja que s'havien anat concretant aspectes positius del seu Conveni... però les de la resta de rams de producció ¿quan començarien a “fer figa”? La genialitat negociadora d' aquella Intersindical fou saber fer una maniobra quasi impossible: agafar-se a un clau ardent quan encara teníem força. De nou, l'objectiu principal era evitar la derrota. Recordàrem la frase del Sindicalista màrtir de Catalunya: en Salvador Seguí que estigué al front de la Vaga més llarga de la Història i amb més repercussió social (la històrica “Vaga de la Canadenca”): “ La Vaga més ben plantejada i exitosa és la que no cal arribar a fer...”.
El clau ardent cal explicar-lo una mica: Hi havia previst un viatge del recentment estrenat Rei d'Espanya Joan Carles I a Catalunya, a fer-se el simpàtic davant la societat catalana. Aquest viatge s'anava posposant per no arribar enmig del merder que teníem organitzat just al costat de Barcelona.
Per altre cantó, el President de la República Federal Alemanya, era del morro fort i no volia rebre al Rei d'Espanya fins tenir més garanties del seu tarannà democràtic, en Willy Brandt provenia del sindicalisme alemany i les seves demandes es concretaven en la legalització primer de l' UGT i després del PSOE (sabíem de feia uns mesos que els franquistes reformistes estaven en contacte amb l'UGT per preparar-ne un Congrés ja legal dins Espanya). Immersos en aquest procés, els reformistes franquistes anaven amb peus de plom, el que li havia dit a en Salvador Sánchez no era cap facècia. Ells tampoc volien jugar amb foc i arriscar-se a una ensangonada com la de Vitòria, amb morts i ferits. Ens asseguraren molt formalment que si la Intersindical cridava a la fi de la vaga, ells es comprometien a que el Rei portaria sota el braç, al cap de 15 dies, la readmissió dels treballadors de
LAFORSA.
Al final, l'Intersindical “s'agafà al clau ardent” i convocà... a una pausa en la lluita: ens comprometérem a tornar a la vaga al cap de 15 dies si no es complia la promesa de les Autoritats (ni mencionarem al Rei) de que a finals de mes es readmetria als acomiadats de LAFORSA i es firmaria el Conveni Comarcal del Metall que ja estava quasi enllestit. Hi hagué plors, abraçades i crits de Visca la Solidaritat Obrera, ens sentirem victoriosos per uns moments però no ens relaxarem fins que al cap de 15 dies es compliren les promeses.
Durant uns mesos, anant pel carrer, semblava que la gent s'havia tornat més lleugera, que tots ens haguéssim tret un pes que portàvem a sobre des de feia temps. Quan anava a comprar al mercat o em movia per Cornellà no parava de tornar salutacions de vianants que jo no coneixia, però ells si que ens coneixien... i apreciaven. El que quedava de 1976 el vaig dedicar quasi exclusivament a convèncer propis i estranys de que l'Intersindical era una experiència que no es podia pas deixar córrer, si per maniobres polítiques fetes d'esquena als treballadors, la UGT, inexistent fins aleshores, feia un congrés, ni teníem que anar corrents a afiliar-nos-hi, ni tampoc, com a reacció, teníem que convertir l'aparell clandestí de les CCOO en el sindicat de tots els treballadors, ja que molts no s'ho empassarien. No podíem entrar en el joc de crear diversos sindicats i estrenar la democràcia amb el handicap de la divisió sindical. ¿No estava pràcticament tothom d'acord que primer es farien unes eleccions lliures i que els diputats elegits s'encarregarien d'elaborar una Constitució? Doncs a nivell sindical calia fer-ho de forma semblant: cada empresa de cada ram tenia que elegir els seus representants obrers per negociar els convenis, per defensar els problemes del dia a dia i aquests representants tenien que reunir-se per rams dins de cada zona i d'aquí enviar a un Congrés una selecció dels delegats elegits. Aquest Congres seria el constituent del Sindicat Unitari de Tots els treballadors sense distincions ni matisos polítics. Per representar les diferents opcions i sensibilitats polítiques ja existien els Partits. El Sindicat tenia que ser unitari per naturalesa.
Per fi, el setembre de 1976 es va fer un congres sindical al Baix Llobregat a partir d'una representació proporcional de totes les empreses on arribàrem, vam calcular que el nivell de representació real era proper al 75% de tota la població treballadora censada a la Comarca en el conjunt de tots els rams. Probablement fou la reunió més representativa mai més efectuada. I fou l'última. La posició oficial del PSUC fou la de apoiar sense més dilacions un procés constituent de CCOO com a sindicat. Estava i encara estic convençut del error que això significà. ¿Com es podía llençar a la paperera el que significava l'Intersindical? No podia oblidar-se que al Baix Llobregat ja quasi teníem un sindicat unitari i plenament representatiu. Què impedia que a SEAT fessin el mateix i a les grans empreses del Metall de Barcelona i a Sabadell i a Terrassa...
L'argument oficial era fals. ens deien: a tot arreu no hi ha el nivell del Baix Llobregat. Això ja ho sabíem i per això estàvem preparats i disposats per anar on calgués a exportar l'experiència. ¿O es que al fer servir el concepte de Sindicat Unitari sense adscripció política, la gent ens farà menys cas que si li diem “pel morro” que s'afiliïn a un sindicat que tothom sap és d'inspiració comunista? Era de bojos. Em quedaba “sense gasolina” perquè veia el desencert de tal decisió. Fins i tot “pensant en maquiavèl•lic”, vaig arribar a comentar a Gregori López Raimundo que entenia perquè ho feien: es temien una escissió prosoviètica i volien assegurar-se la fidelitat de Lopez Bulla, Paco Frutos, Rodríguez Rovira i l'staff de la CONC, però així i tot, seguia veient-ho erroni, ja que l'escissió més tard o més d'hora es produiria i a sobre hi hauria personatges una mica dubtosos al front del sindicat. I és que hi ha coses sagrades (o quasi). Una d'elles es la transparència diamantina amb la que els dirigents tenen d'actuar respecte als seus seguidors. Si la confiança es perd, allò ja no hi ha qui ho arregli.
Encara vaig fer la campanya electoral pel PSUC a les primeres eleccions democràtiques, participant a mítings per tota la Comarca. Quan la gent em preguntava que perquè no era a la llista de candidats els deia la veritat: em semblava indignant que quan m'ho van proposar em situessin al final de la llista, darrera de persones molt menys representatives que jo. Preferia no ser-hi. A més, mai havia pensat en viure de la política. Recordava les advertències de l' àvia: “el meu pare i els meus germans s'entregaren amb passió a la lluita sindical i política, però cap volgué viure'n o cobrar un sou...aleshores ja no pots dir el que penses” No feia més que seguir fidel a uns llunyans ancestres.
Aquella campanya electoral fou la meva despedida de la política activa... Els encerts de la Transició Democràtica s'acabaren en sec a partir del Tejerazo. Tot el Congrés s'estirà a terra tal i com ordenaren els incivils insurrectes, sols dos polítics es quedaren assentats dignament: Suàrez i Carrillo. Foren els primers en desaparèixer de l'arc parlamentari. Com si al fer tan evident la seva dignitat, en comptes de premiar-los calgués castigar-los. Així, tan els votants de dreta com els de esquerra es posaren d'acord en votar demagogs de dreta i d'esquerra. Cadascú els seus. En un joc bipartidista previsible i avorrit, tanta xerrameca que fes perdre les ganes de participar a qualsevol. Eren els vuitanta i es portava el “rosa chiclé” i l'“azul piscina” Superficialitat en el discurs polític i despreci fàctic per allò que els antics en diem “el poble”.
I així seguim. I com és lògic, als ciutadans normals cada cop ens costa més anar a votar. Mentres, a la vella Europa, encara que sense massa convicció, alguna cosa es mou, es tantegen nous estils per la política quotidiana: primer el “New” Labour Party, després el govern de coalició de Frau Merkel, i darrerament el nou estil Presidencial de “comunicació directa” de Sarkozy... Saber desencallar l'auto-complaença del Espai Polític Parlamentari de cada país, superar els defectes endèmics, és el pas previ per trobar un lloc digne on col•lectivament situar Europa en el món...
Pere Caldes
Dirigente Sindicalista del Baix Llobregat
%20copia%202.jpg)
.png)
