Bon
dia senyor Campo i gràcies per acceptar la invitació del Memorial Democràtic i
participar en aquest projecte de fonts orals de les lluites antifranquistes i
la transició democràtica a Catalunya. Abans de res, qui és en Manuel Campo?
Bueno, jo sóc un emigrant
aragonès a Catalunya i després un emigrant català a Madrid, sempre per raons
laborals. Primer perquè va tancar o acabar la fàbrica de farines que portava el
meu avi, on treballava el meu pare, per tant una emigració econòmica de la
família d'origen, i després perquè van tancar uns diaris a Barcelona, el
Tele/eXprés, on jo treballava, i vaig anar a treballar a Madrid, no? Sóc una
persona que vam anar a parar al barri Almeda de Cornellà, amb moltíssims
problemes, molt.., envoltats de fàbriques, que a la vegada tenien també molts
problemes, i això doncs va ser un element important, probablement pues per la
configuració de la nostra personalitat i la nostra manera de pensar, no? Quan
es va fer l'homenatge al jesuïta Juan García-Nieto, jo vaig escriure el pròleg
i vaig titular: Cornellá es una factoría de hombres, y de mujeres hauríem
d'afegir avui, no? Fa uns anys. Però en tot cas, molts joves, nois i noies de
Cornellà i molts obrers, doncs la nostra vida hagués estat diferent si en lloc
d'estar en aquella factoria d'homes de Cornellà haguéssim anat a parar,
diguem-ne, a un altre tipus de barri, perquè allà es respirava la consciència,
i no només la consciència del moviment obrer sinó també el que vam endegar
nosaltres a partir de les inundacions i de les lamentables condicions de vida dels
barris, doncs el moviment de reivindicació ciutadana i també el moviment
democràtic a través de l'Assemblea de Catalunya. Per tant, sóc producte de les
meves circumstàncies i hem tractat després doncs de mantenir els nostres
orígens, encara que.., tant el de Cornellà com el de la Franja, el poble de
Camporrells d'on la meva família i jo venim.
Parlant dels orígens, arribeu a
Cornellà amb 9 anys?
Jo vaig arribar a Cornellà i vaig complir 9 anys al
cap d'uns dies. Vam arribar l'any 1960, el 19 de març, i el
19 de març del 2010, que es feien 50 anys d'aquella arribada, per sort el meu
pare encara vivia, va morir uns mesos després, i vam anar tota la família al
barri de l'Almeda i va ser molt emotiu el.., un mini acte que volia ser
familiar però que alguns amics van tenir l'amabilitat de mobilitzar alguns
veïns i va ser molt entranyable, i particularment pel meu pare, que es va
emocionar molt i envoltat de fills i de néts i tal, perquè, com deia Salvador
Espriu, qui perd els orígens per la identitat i nosaltres havíem de tornar a
allà en una data tan significativa com el dia que feia mig segle d'aquella
emigració.
Quins
records.., quins primers records teniu d'aquesta arribada allà, a l'Almeda?
Bueno, nosaltres érem
conscients que ens canviava la nostra vida. Nosaltres ens vam adonar que.., jo
recordo molt aquell dia 19 de març del 1960, vaig anar a acomiadar-me del meu
avi, que es deia Manuel Campo, també, i ell tenia la idea.., jo per primera
vegada, aquell dia vaig veure plorar el meu avi perquè va dir: "Bueno,
marxeu i ja no tornareu, no us veuré mai més", etc., cosa que no va ser
així, afortunadament, la nostra era una emigració a 200 quilòmetres i,
afortunadament, doncs ens vam recuperar, no? I en arribar allà, sobretot el
pis, no? El pis, que era un petit pis de protecció oficial, però que per
nosaltres era, sobretot, la retrobada amb el meu pare, perquè portava un any
fora.
I
aleshores, a la família, aquesta experiència de l'emigració va ser molt
traumàtica o va ser una cosa...?
Totes les emigracions són traumàtiques.
Nosaltres al poble, jo ho recordo, perquè el nen gran de la família, o la nena
gran, sempre participa d'alguna manera més a les converses, o fica més orella o
el que sigui, s'estaven considerant tres destinacions possibles: Barcelona,
Saragossa o Austràlia. Anys després he sabut que a Austràlia, i ho vaig saber
per un viceconseller d'immigració de la Comunitat de Madrid, en aquell moment
era un destí per algunes persones perquè a través de les esglésies doncs hi
havia un contacte per poder portar espanyols que emigressin a Austràlia, i
recordo la meva mare al poble parlar d'una indicació que havia donat el capellà
en el sentit que les sabates eren caríssimes a Austràlia i que, en cas
d'anar-hi, doncs havíem de comprar sabates abans, etc. Les emigracions sempre
són traumàtiques, però per nosaltres va ser més suau, primer, perquè vam
arribar a una vivenda, per sort, de protecció oficial; en segon lloc, perquè
coneixíem l'idioma català, els meus pares el parlaven entre ells, al meu poble
es parlava, nosaltres parlàvem en castellà, però és igual, no vam tenir cap
impacte, diguem-ne, d'aquesta naturalesa; i, sobretot, perquè el meu pare tenia
feina i perquè de seguida, doncs, vam començar a fer el que fèiem al meu poble,
que era estudiar i vam anar a l'institut, no hi havia institut a Cornellà i per
això jo estic format a l'institut de l'Hospitalet, de Santa Eulàlia. No hi
havia res al barri, etc., però en qualsevol cas, nosaltres érem conscients de
que era una nova vida i una nova vida en la que la família estava reunida.
Quines
lectures hi havien a casa? Llibres, diaris...
Jo he fet un recull dels
diaris que hi havien primer al meu poble. I dels diaris que hi havien al meu
poble entraven sis diaris, vuit diaris, perdona, en el meu poble i entre casa dels
meus avis i casa del meu pare teníem més de la meitat perquè el meu avi, a la
fàbrica de farines, rebia sempre El Heraldo de Aragón i La Nueva España, que es
deia aleshores, avui Diario del Alto Aragón, o sigui, el d'Aragó i el d'Osca. A
casa de l'altre avi, que era el secretari de l'ajuntament, es rebia La
Vanguardia, i el meu pare rebia també La Vanguardia, a part d'això hi havia una
Vanguardia que anava al bar, una Vanguardia que anava a un senyor i una altra
més. Per tant, teníem la meitat o més de la meitat dels diaris. Quan vam
arribar a Barcelona, sempre, el meu pare era una persona que llegia moltíssim,
era un gran lector. Tenia molt mèrit perquè ell no tenia cap estudi
universitari ni estudi mitjà i, en canvi, gràcies a la lectura, doncs sí, sobretot
teníem un alt nivell d'informació, en la mesura en què es podia tenir
informació en aquell moment i, a més, sabíem on trobar-la. Per exemple, una de
les primeres vegades que anàvem al meu poble, amb un 600 de l'empresa del meu
pare, el meu pare era agent comercial, vam passar i al manicomi de Sant Boi hi
havia una pintada que deia: "Llibertat per Jordi Pujol". Jo li vaig
preguntar al meu pare: "Qui és Jordi Pujol?", diu: "No ho sé,
però quan tornem ho sabrem perquè li preguntaré al capellà del barri", que
ens ho va dir al cap de dos minuts perquè, naturalment, ho sabia. Per tant,
probablement perquè el meu pare havia estat l'alcalde del poble, allà, el meu
avi el secretari, sempre hi havia molta informació a casa meva, molta.., i molt
saber on podies anar a trobar-la. Jo penso que això va ser molt decisiu també
per.., per nosaltres, no sé si per la meva vocació periodística, la meva i la
de la meva germana Anabel anys després, sinó també perquè estàvem sempre amb
molta informació a la mà.
El
capellà era Oleguer Bellavista?
Oleguer Bellavista.
Efectivament.
Aleshores...
...una persona que
mereixeria més reconeixement del que va tenir, perquè sempre va estar a
l'ombra, però sempre va ser una persona molt compromesa, molt compromesa.
Fins
a quin punt?
Bueno, ell.., la gran
detenció de les Comissions Obreres del Baix Llobregat es produeix a la
parròquia de Sant Jaume i ell era el rector. La vam veure, la vam veure. Jo
vaig presenciar aquella detenció perquè era un dissabte a les vuit de la tarda
i estàvem a la cantonada del carrer Dolors Almeda amb quatre amics que recordo
perfectament, que eren el Pere Moliner i l'Antonio Ruiz (que, pobre, va morir
després per un error mèdic a Bellvitge), i vam veure passar uns senyors
bastant.., amb vestit i alguns amb corbata, cap allà, que era absolutament
insòlit a les vuit de la nit o les nou de la nit d'un dissabte. I vam dir:
"Què són aquests? Seran d'alguna empresa", un va dir, el Pere Moliner
va dir: "Deu de ser el vermut". No era un vermut, van anar
directament a la parròquia, vam veure treure a aquelles persones detingudes,
vam seguir la operació, els van portar fins l'estació de l'Almeda, on hi havien
uns furgons, i l'Oleguer Bellavista va anar a encarar-se, perquè ell no estava
a la reunió, estava al pis de dalt, a cas.., on hi havia la vivenda del rector,
al comissari que dirigia la operació, que el va respondre amb una bufetada que
no se'ns oblida a tots els que, de lluny, nens, en aquell moment teníem 11
anys, 12 anys, si no recordo malament, no recordo exactament l'any que era,
probablement una miqueta més, 13, 14, estàvem veient aquell operatiu de la
policia políticosocial de.., la brigada políticosocial.
Aquests
fets, i altres, deurien significar o deurien ser per vostè una presa de
consciència...
...nosaltres vam tenir la
immensa sort que el nostre pare ens va ensenyar a ser demòcrates en plena
dictadura. Jo recordo les discussions.., el meu pare era l'alcalde del poble i,
naturalment, l'alcalde del poble, en plena dictadura, doncs era l'alcalde del
poble. El que passa és que era un jove molt inquiet, quan va emigrar tenia 33
anys, ell va ajudar molt al poble a una cèl·lula del Partit Comunista, que era
el que hi havia, que es movien, que eren els treballadors de la immigració que
vam rebre al meu poble, i en d'altres de la Franja, perquè eren persones que
venien sobretot d'Andalusia, alguns de Galícia, a treballar a la construcció de
les preses hidroelèctriques de la Noguera Ribagorçana. Van arribar, diu el meu
pare, en un documental que vam gravar anys després sobre els pantans de Franco,
com arriben els de les pasteres avui, exactament igual. I ell, i altres
regidors, des de l'ajuntament.., era una situació rara perquè eren gent fins i
tot molt progressista però en l'aparell polític, diguem-ne, a veure, administratiu,
diguem-ne, que hi havia allà. I el meu pare va tenir, doncs, per aquesta
confrontació, diguem-ne, amb l'empresa Enher, en la que ell no treballava
perquè estava a la farinera, problemes importants, diguem-ne, amb la Guàrdia
Civil. I recordo les discussions amb el meu avi, que era una persona més de
dretes i tal, i jo recordo que quan es van celebrar els famosos 25 Años de Paz,
que eren els 25 anys d'acabada la Guerra Civil, el meu pare, jo recordo de nen,
sentir-li dir al poble: "Pero, aquí no hay paz" i aquí no hi ha
llibertat, i el meu avi s'encenia, diguem-ne, amb aquesta qüestió perquè estava
molt a la propaganda, diguem-ne, lògicament, del que hi havia en aquell moment
del Règim. Per tant, nosaltres ja vam arribar amb una llavor democràtica clara
i, després, l'impacte sobretot jo penso que van ser les condicions urbanes en
les què vivíem, les inundacions de l'any 71, que van ser per nosaltres, doncs,
el punt d'arrancada, diguem-ne, no? El punt d'arrancada de que s'havia de fer
alguna cosa perquè ja havíem viscut l'any 62, portàvem molt poquet temps allà,
aquelles inundacions en les que hi van haver, oficialment, 380 morts, si no
recordo malament, i uns 380 desapareguts, que a hores d'ara encara no han
aparegut, és evident que era una manera d'emmascarar xifres, i probablement
això vol dir que n'hi havien moltíssimes més. I a nosaltres ens va impactar que
al nostre barri, que no hi van haver morts, van arribar, sobretot, mobles de
les cases, perquè els morts de Rubí i de la riera es van quedar enganxats, els
cossos, en els fruiters que hi havien davant de Molins de Rei i de Sant Feliu,
allà prop del riu. Però van arribar molts mobles, i va arribar un bagul, no sé
com es diu aquesta paraula exactament en català, que nosaltres vam obrir
misteriosament, i que hi havia.., recordo, ho hem comentat moltes vegades amb
el meu amic Manolo Flores, que anàvem junts a l'escola i som amics des
d'aleshores, una col·lecció mullada, amb fang, sencera, del Capitán Trueno i de
El Jabato. Tots els nens vam estendre, quan van marxar les aigües, allà, per
treure el fang, i sempre ens va quedar la idea d'on estarà el nen al qui
pertanyia aquesta col·lecció dels tebeos aquells que nosaltres ens vam quedar,
no? Ja enteníem que allà havien passat coses molt gruixudes, però és que tants
anys després, 9 anys després, va tornar a passar exactament el mateix.
Aleshores, era evident que allà no s'havia fet res, que no hi havia cap obra de
protecció, diguem-ne, dels barris, etc., i allò per nosaltres va ser un impuls
molt interessant per endegar el que van ser després les Comissions de Barri,
que eren clandestines, però sobretot el moviment ciutadà a Cornellà.
Com
les definiríeu aquestes Comissions de.., de Barris i Fàbriques, no? Es deien?
Sí. Hi havia, per una banda,
el moviment obrer, i per l'altra banda, donades aquestes condicions tan
complexes dels barris, amb tantíssimes necessitats, el nostre barri no tenia
absolutament res, absolutament res com a serveis, però per sort hi havia una
parròquia, que després va fer un centre social i una guarderia, i era per
aquesta via per on arribava algun tipus, diguem-ne, d'equipament. Hi havia un
tren que passava per allà, hi havia una parada que et podia portar a Cornellà,
que jo l'utilitzava cada dia per anar a l'estació de Sant Josep i, després,
caminant per la via, amb 10 anys i 11 anys, anar a l'institut amb el meu germà
i amb un altre amic, que la meva mare no sé com va superar el que féssim això
cada dia, però ho vam fer, i, bueno, la veritat és que no hi havia ni un
autobús per anar a dalt al mercat de Sant Ildefons, etc., no? Però tot allò ens
va conscienciar i va ser una manera de moure'ns. Jo penso que es va establir un
nivell molt interessant de col·laboració entre el nivell legal, és a dir, no
era associació de veïns, era el centre social on hi havia el Grup Cívic, i al
Grup Cívic estava el meu pare, era una persona molt activa pel barri, i
nosaltres que estàvem també al Grup Cívic, però després estàvem a part,
diguem-ne, organitzats d'una manera més clandestina i van néixer, així, les
Comissions de Barri, no?
I
en aquestes Comissions de Barri hi deuria tenir un paper molt important, com
heu parlat, heu explicat, en Manolo Flores, no? Els amics del barri, en Ramon
Rull, en Miguel Salas, fins a quin punt aquesta xarxa social era un suport?
No, són casos diferents. El
del Manolo Flores és el cas de la superació en el món esportiu i l'arribada a
l'elit professional, perquè va ser 120 vegades internacional a la sel·lecció de
bàsquet, partint d'un barri on no hi havia res de bàsquet, ell entrenava tirant
una pilota contra el cartell de Tabacos de l'estanc. Literal. Això és el que hi
havia allà. Quan acabava d'entrenar a l'Hospitalet de bàsquet ja no hi havia
"carrilet" per tornar i, després de l'entrenament, havia de venir 3 o
4 quilòmetres caminant per la via per arribar a casa seva, eh? Ell va estar
sempre més en el món esportiu, tot i que el seu pare era una persona amb
consciència social, però a ell el vam perdre durant anys, perquè quan entra en
el món esportiu estava en unes altres històries, jo no vaig perdre, ni ningú
del barri, mai l'amistat amb ell, però no el vèiem, no el vèiem perquè no
existia i perquè després de l'Hospitalet va passar a l'Espanyol, de l'Espanyol
al Barça, etc., etc., i ens vam retrobar molt més cap el final, diguem-ne, de
la seva carrera esportiva perquè ell està amb unes altres coses. En Ramon Rull
era una persona nascuda al barri, perquè gairebé la resta de gent no havíem
nascut al barri, i és una persona que va tenir un paper, diguem-ne, molt
important, doncs, en la organització amb tots nosaltres del moviment,
diguem-ne, reivindicatiu, i en unes de les manifestacions que vam fer, doncs,
va ser una persona que van detenir allà i recordo que va ser entrevista
duríssima entre l'alcalde de Cornellà i alguns de nosaltres. Jo recordo molt bé
aquell dia. Jo tenia 18 anys aleshores, però ja començàvem a escriure en alguns
llocs i tal, alguns diaris, etc., i tal i, bueno, i nosaltres li vam dir a
l'alcalde que era, diguem-ne, un reformista del Règim, per dir-ho d'alguna manera,
Ferrer Penedès, que després va ser subgovernador, li vam dir: "Miri, tot
això que ens explica vostè als joves de Cornellà..", nosaltres escrivíem
ja en aquell moment a El Pensamiento de Cornellà i tot això, vam dir: "no
el creurem si a aquest senyor no el deixen anar en aquest moment". I ell
va telefonar a la policia i el van deixar anar. De fet, va estar unes hores,
diguem-ne, retingut i penso que en un furgó policial que havien apartat d'allà
o alguna cosa així. El Ramon Rull va ser molt important i després, quan van
arribar els ajuntaments democràtics, va ser un magnífic tinent d'alcalde
d'urbanisme, honestíssim, evidentment, i una gran persona. I el Miquel Salas,
era una persona que va arribar una miqueta més tard que nosaltres, arribava de
Sòria, va estudiar de nits, va fer la seva carrera com a enginyer tècnic en
química, i era una persona, no només molt treballadora i molt activa, encara ho
és, a través del Patronat [Cultural i Recreatiu] de Cornellà, al barri Centre,
on viu, però sobretot feia molt bé de pont entre el moviment obrer de la
química, en aquest cas, i el moviment ciutadà i, en aquest cas, de les
Comissions de Barri. Ell va ser detingut a la Comissió del Barri de l'Almeda
que, per raons de seguretat, ens reuníem.., érem dotze, sis i sis, i la seva
part, diguem-ne, va ser detinguda i va ser bastant maltractat en aquella
detenció. Però, bueno, eren persones que estaven allà al barri i la veritat és
que vam arribar a aconseguir uns nivells de consens, diguem-ne, sobre les
reivindicacions realment molt importants. Jo, en una reivindicació d'aquelles,
al final, doncs una de les persones que va rebre un pal important de la policia
era la meva mare, jo vaig quedar molt impressionat perquè era.., era, penso que
en aquest cas va ser per protestar per l'assassinat de Salvador Puig Antich.
Anem
a la setmana aquella de la Juventud, que es va organitzar l'any 68, allò també
va despertar moltes consciències, no?
Allò ens va posar en marxa.
Allà hi va haver dues persones fonamentals: Juan García-Nieto i Alfonso Carlos
Comín, i altres persones que van moure.., la Setmana de la Joventut primer va
ser una setmana de la joventut a Cornellà, després vam fer la Setmana Cultural
nosaltres al barri de l'Almeda. Jo recordo.., jo estudiava i treballava, estudiava
a l'Escola d'Enginyers Tècnics.., bueno, a l'Escola de Pèrits, en aquell
moment, es deia així, no, ja es deia d'Enginyers Tècnics, al carrer Urgell, i
després treballava. I quan tornava per la nit vaig veure llum al Centre Social
i vaig recordar que havien deixat a casa meva una invitació a anar a aquesta
conferència. Vaig pujar, parlava Alfonso Carlos Comín, i jo crec que aquell dia
molts joves de Cornellà ens vam fer "coministes", no? En el seu
homenatge, 25 anys després, que hi havia encara en Gregorio López Raimundo,
l'Antoni Gutiérrez Díaz, moltíssimes persones i, entre elles, l'Antoni
Castells, que és nebot polític del Comín, al Centre de Cultura Contemporània,
25 anys després de la mort va convocar a 800 persones, una cosa impressionant.
Jo, que vaig presentar l'acte per desig.., o per petició de la família, vaig
dir això: "Aquell dia ens vam fer, molts, coministes" que, després,
el conseller Castells em va dir: "Bueno, m'agrada molt aquesta
definició". Ell va explicar el Maig del 68 i va explicar exactament el què
era el moviment obrer, el moviment dels estudiants i els consells
d'administració, i va tenir un gran impacte entre nosaltres. Jo, la veritat,
vaig tenir la immensa sort de mantenir l'amistat amb ell, l'anava a veure a
l'editorial Laia i el primer llibre que jo vaig escriure, que era una història,
una anàlisi, jo vaig fer una tesina de periodisme sobre l'impacte de les
telenovel·les (no de les telenovel·les, perdó, de les radionovel·les i de les
fotonovel·les, que no eren telenovel·les encara, hi havia una, especialment,
que es deia Simplemente María) entre les classes treballadores perquè a mi
m'impressionava molt veure al Sindicat de Cornellà unes noies de la vaga de la
Pirelli que anaven a la vaga, però portaven la fotonovel·la del Simplemente
María. Recordo que amb la Mercedes Milà, que era companya de classe, li vaig
dir: "Oye, ¿tú sabes lo qué es esto?" i bah! "Una chica que hay
en mi casa llora todas las tardes con esto", no sé qué. I vam estar
seguint, diguem-ne, la pista. Alfonso Carlos Comín, jo vaig anar a casa seva i
ell, al llit, em corregia coses del llibre i em donava instruccions. Jo penso
que, tant l'Alfonso Carlos Comín com el García-Nieto, en un altre aspecte, però
i en Manuel Vázquez Montalbán, que va fer el pròleg d'aquest llibre, per
exemple, són persones que ens van orientar a nosaltres molt, no només des del
punt de vista polític, també des del punt de vista intel·lectual, com anys
després seria el professor Manuel Castells, del que vaig tenir l'oportunitat de
ser alumne seu durant un any a París, no? A l'Escola d'Alts Estudis en Ciències
Socials el curs 73-74.
De
fet, és gràcies, podríem dir, a en García-Nieto, que us orienta per anar a
París a estudiar Sociologia o, d'alguna manera, mitjança?
No. Jo tenia la inquietud
d'estudiar alguna cosa més. Jo havia acabat la carrera d'Enginyer Tècnic en
Electrònica, no em volia dedicar a això, vaig fer un examen psicotècnic, vaig
començar a estudiar periodisme però volia saber més i, bueno, parlant un dia
amb un company, un periodista que es diu Jaume Fabre, em va dir: "Bueno,
el que tu busques es diu sociologia", jo buscava, diguem-ne, aquesta cosa.
Va ser, i ho diré.., ser així de cru amb el que diré, amb les paraules, però
són textuals, el director del Tele/eXprés d'aleshores, Manuel Ibáñez Escofet,
que era una persona que tenia una gran informació, ell per exemple ens va dir a
tres o quatre joves d'allà: "Fixeu-vos molt en el governador militar de
Ceuta, que és un tio molt important", un general que es deia Manuel
Gutiérrez Mellado, i ja li seguia la pista. "Heu d'anar..", a tres o
quatre que ens va demanar "a la conferència a Esade", que era al mes
de gener del 75 "d'en Jordi Pujol". I hi vam anar, i un dia li vaig
explicar a en Jordi Pujol i diu: "Escolti, jo a vostè el crec, però hi han
unes dues mil persones que em van dir que estaven en aquella conferència i allà
només hi cabien quatre-centes. Digui'm qui li ho va dir", dic: "M'ho
va dir el Manuel Ibáñez Escofet", "Ja el creia abans, però ara el
crec més", vale, de acuerdo. Pues, aquesta persona, un dia va sortir allà
a la porta amb les ulleres aquí, que portava [fa el gest], va dir: "Campo,
vine un moment", em va asseure allà i em va dir textualment perquè era
molt càustic parlant, molt dur i tal i em va dir: "Mira, tu pots ser un
bon periodista. Escrius bé, tens coneixement, vols aprendre coses i tal, però
t'agrada massa això dels barris de Cornellà, tot això del PSUC i tota la merda.
Així que vés-te'n ràpidament, demana una beca, que sé que no ets de bona
família, i vés-te'n a estudiar a París, busca't una beca por ahí que jo et
guardo el lloc un any o acabaràs pelan-te-la per les cantonades del Poble
Nou" com determinada persona, que és l'única cosa que m'autocensuraré per
no col·locar-la, diguem-ne, en una incomoditat. I perdó pel que acabo de dir,
però va ser textual. Evidentment, jo no vaig dormir en tota la nit perquè estàs
tu treballant allà, fent un reportatge, et crida el director i et diu:
"Fes això i tal". No vaig dormir i vaig dir: "Qui em pot ajudar?
En Juan García-Nieto". Vaig anar a en Juan García-Nieto i ell em va dir:
"Bueno, ja ho miraré". I a través de la Fundació Bofill em va
aconseguir una beca de 8.000 pessetes al mes, perquè en aquell moment ja havien
tancat els terminis, no-sé-què, no sé cuantos i tal, i jo treballava, feia
altres coses a París, escrivia cròniques i tenia uns petits estalvis i, bueno,
vaig poder anar a estudiar allà. En Jordi Borja em va fer el regal de
presentar-me el professor Manuel Castells el primer dia que va tornar a Espanya
després d'un exili de 12 anys. I vam quedar a dinar i l'estàvem esperant en un
restaurant en Jordi Solé Tura, que el vaig conèixer aquell dia, també, i jo,
quan van arribar des de l'aeroport en Jordi Borja i Manuel Castells. Ell em va dir:
"Bueno, si vens a París jo t'obriré la porta de la universitat" i,
efectivament, això va ser així i va ser, doncs, un any extraordinari. Un curs,
diguem-ne, extraordinari perquè, bueno, ell era el meu tutor i m'enviava a les
classes de Nicos Poulantzas, de Pierre Vilar, de Charles Bettelheim, etc., i a
més a més, el president Pompidou va tenir el detall cap a mi de morir-se aquell
any, amb la qual cosa hi van haver eleccions i vaig assistir a una campanya
electoral, 1974, per primera vegada a la vida, a mi em va impressionar veure
Miterrand, per exemple, em va impressionar veure a la Juliette Gréco en un
escenari perquè això que una persona que sortia a les pel·lícules estigués
donant recolzament [Tall per desconnexió de micròfon i represa]. A mi em va impressionar
molt, per exemple, veure en aquella campanya electoral a Miterrand, no? Que ja
era un personatge en aquell moment i que encara va trigar anys a ser president
de la República francesa; em va impressionar veure Juliette Gréco a l'escenari,
perquè una persona que jo coneixia de les cançons, de les pel·lícules i tot
això i veure-la allà donant suport, a mi tot això em va ajudar molt. Jo crec
que en aquell any em vaig adonar que havia après molt i moltes coses que en
aquell moment no era conscient, al cap del temps, no? Però vaig tornar. Primer,
perquè tenia una excedència d'amics i després perquè començava la transició
política a Espanya i jo no me la volia perdre. Jo, moltes vegades, em diu la
gent: "No li agradaria tenir 2 o 3 anys menys, per exemple?", m'ho
van preguntar en una entrevista, i dic: "No, perquè amb 2 o 3 anys menys
m'hagués.., probablement no m'hagués assabentat d'aquella extraordinària obra
d'enginyeria política que va ser la transició", de la que jo vaig tenir la
immensa sort de tenir dos papers, per una banda era un extra, perquè no era de
les primeres figures del cartell, era un extra a Cornellà, però al mateix temps
era un periodista que podia parlar amb les primeres figures del cartell o que
estava molt a prop d'ells, i em va donar, doncs, una butaca molt ben situada
per veure això. Jo no voldria perdre-me-la només per guanyar 3 o 4 anys. Igual
que quan citava abans que em va dir l'Ibáñez Escofet "ja sé que no ets de
bona família", m'ho van preguntar en una entrevista: "¿Usted es de
buena familia?", digo: "No, en el sentido en que me lo pregunta. Soy
de familia excelente, que es una cosa bastante distinta" i és el que crec,
sincerament, que sóc, per sort, d'una família excel·lent, estructurada, amb
molta informació, amb molta claredat d'idees, el meu pare que tenia clarament
la idea del què era la democràcia i, sobretot, que ens va respectar, doncs, que
anéssim fent els canvis que a la nostra vida fèiem, perquè el meu pare que es
dedicava a l'electrònica però com que no tenia estudis va voler que tant el meu
germà Lluís i jo, que també érem molt combatius al barri, el meu germà Lluís,
la meva germana Maria Teresa, que dissortadament va morir jove, i la meva
germana petita Anabel, eren tots molt treballadors, als nois ens va dir: "Vosaltres,
a l'electrònica", el meu germà s'hi va quedar i jo, quan vaig acabar, vaig
dir: "Bueno, ja hem acabat. Hem complert, però ara vull fer
periodisme" i al meu pare no li va agradar, però m'ho va respectar. Era
d'una família tolerant i això no va suposar, diguem-ne, cap trauma, i li ho
haig d'agrair, no?
Precisament,
parlant de la família, ens va agradar molt un comentari de l'Ignasi Riera que
deia que la família Campo Vidal en relació a l'Almeda venia a ostentar
l'alcaldia honorífica del barri, per dir-ho d'alguna manera.
Sí. Sí, sobretot el meu
pare, no? Bueno, el meu pare era una persona amb una extraordinària
personalitat, ell havia estat alcalde, sabia parlar molt bé, tenia molta
informació, era molt respectuós, però era molt ferm, no? Alguna vegada l'havien
cridat al quartel de la Guàrdia Civil per dir-li: "Bueno, no comprenem
això, perquè vostè era l'alcalde d'un poble" i, en conseqüència, el cap de
la Falange perquè tocava, el meu pare de falangista no tenia res "i, en
canvi aquí, doncs, estan vostès en una altra posició, particularment els seus
fills" i tal. Un dia, abans d'una manifestació d'aquestes contra les
inundacions, en un aniversari de les inundacions després del 71, que encara no
s'havia fet l'obra de la canalització que nosaltres reclamàvem, la manifestació
era a les set de la tarda i la Guàrdia Civil es va presentar a casa meva a les
sis, o era una manifestació a les vuit i es van presentar a les set, una cosa
així, no? Pressionant molt a la família, diu: "Dígale a sus hijos que lo
paren, que si su hijo quiere lo puede parar". Jo vaig telefonar a casa
meva i vam tenir una conversa no fàcil, diguem-ne, amb el meu pare perquè
estava molt impressionat que la Guàrdia Civil.., diu: "És que et tenen
perfectament detectat", i jo li vaig dir: "Mira, si ho parem ara
estarem demostrant que ho podem parar, amb la qual cosa estarem confirmant tot
el que fem, per tant, no tenim més remei que mantenir-la i anar-hi" i no
solament es va mantenir sinó que el meu pare hi va anar també, i la meva mare,
no?
Quin
compromís.
No, val, però, diguem-ne,
ells deien: "Ens estimem més ser-hi, i a prop vostre", no?
Quin
paper teniu en l'organització del Ir Congrés de Cultura Catalana al Parc de les
Aigües, l'any 75 a Cornellà?
Bueno, dins del moviment
democràtic i, aleshores, en aquell moment, a través de les entitats que ho
movíem, el Centre Social, Patronal Cultural i Recreatiu del barri Centre, Orfeó
Catalònia, etc., però que estàvem tots en aquest joc interessant en el què
teníem una part legal però teníem també una part d'organització clandestina,
amb l'Ignasi Riera i amb totes aquestes persones, en Miquel Salas, etc., vam
organitzar el Congrés de Cultura Catalana amb aquella expressió, diguem-ne, que
va ser molt, molt.., va causar molt impacte a la ciutadania i, sobretot, perquè
va ser uns dies després de la mort d'en Franco, si no recordo malament, en els
que començaven a passar coses. El dia abans havíem tingut a l'Alejandro Rojas
Marcos, que en aquell moment era del Partit Socialista d'Andalusia, el PSA es
deia, l'havíem tingut allà en una conferència i jo ja recordo que quan el vaig
presentar, que era en el col·leg.., en un saló d'actes de Sant Ildefons, del
poliesportiu, si no recordo malament, de Sant Ildefons, hi havia una sala allà,
jo vaig dir: "Bueno, aquí estan canviant coses", dic: "I jo,
avui, crec que hem de donar un pas endavant i ja hem de dir que, a part que
aquest senyor és un advocat, etc., i tal, no-sé-què, de Sevilla, que aquest
senyor es diu Alejandro Rojas Marcos i és el vicepresident de la Junta
Democràtica d'Andalusia". La resposta eixordadora de la gent que hi havia
allà, jo recordo moltíssima gent, hi havien molts andalusos, l'energia d'aquell
aplaudiment a les mans, si s'hagués mesurat, doncs era realment espectacular
perquè la gent va comprendre que això era així. Però això va tenir continuïtat
l'endemà o al cap de dos dies en aquest acte en el Parc de les Aigües, i en el
Parc de les Aigües va haver un moment que va entrar la Policia Armada, que era
aleshores, després es va dir Policia Nacional, no va entrar dissolent, però van
entrar a negociar. I la negociació, vam entrar a una sala que hi havia allà, jo
recordo que hi havia l'Ignasi Riera, jo mateix i, probablement, alguna persona
més i vam acordar amb ells que no passaria res, que no passaria res de
particular, que ells ens toleressin, estaven a la porta per intervenir, i que
nosaltres faríem el nostre acte i que després, d'una manera pacífica, vam
marxar. Recordo, també, l'aplaudiment de les persones aquelles quan va sortir
la policia i nosaltres amb ells, que era un suport a nosaltres, la policia va
marxar i nosaltres vam dir que continuava l'acte. Jo penso que va ser, al meu
entendre, no? Vista la distància, la visualització, en el cas de l'Alejandro
Rojas Marcos, en el llenguatge, i en l'acte l'endemà al Parc de les Aigües, de
que aquí canviàvem i que aquí anàvem a una situació democràtica que era
absolutament incontenible.
Al
cap de gairebé un any esteu al darrera de l'organització de l'11 de setembre a
Sant Boi, del mític 11 de setembre del 76.
Sí, l'organització de l'11
de setembre es va discutir a la permanent de l'Assemblea de Catalunya. Jo vaig
tenir la immensa sort, perquè va ser un regal, de substituir una persona
magnífica, moltes vegades detinguda, Francisco Ruiz, Paco Ruiz [Acevedo] que,
fins i tot, alguna vegada vam arribar a anar junts, però després ja em vaig
quedar jo amb, diguem-ne, la representació del Baix Llobregat, que després es
va anar obrint i jo només representava Cornellà i, amb en Pere Portabella..,
per a mi va ser molt important l'Assemblea de Catalunya, primer perquè veies
les persones, amb noms i cognoms, que dirigien el moviment democràtic a
Catalunya, allí hi havia des d'en Roca Junyent, hi havia en Paco Frutos, o el
"Guti", que era el "governador civil", entre cometes, de
l'Assemblea de Catalunya, per entendre'ns, no? I el gran organitzador i el
gran, diguem-ne, director dels debats, que era en Pere Portabella, no? Jo, de
vegades, no ho he dit molt en entrevistes a Espanya perquè no entendrien què
era, però a mi quan em pregunten: "¿Usted dónde aprendió a moderar
debates?", "Yo, en la Assemblea de Catalunya" veient a en Pere
Portabella, perquè quan entràvem a un convent, recordo, per exemple, del carrer
Dolcet, allà darrera de Pedralbes, o a la parròquia de Sant Felip Neri un
altres dia, etc., i veia que: "A veure, diguin les posicions que tenen
tots" i estàvem a 18 quilòmetres. I quan acabàvem a les vuit de la nit
s'aprovava per unanimitat, evidentment, allà hi havia molt diàleg, hi havia
molt debat, i hi havia un gran conductor dels debats, que era sens dubte en
Pere Portabella. A ell, personalment, li he dit personalment: "Jo
t'agraeixo això perquè jo vaig aprendre, diguem-ne, en aquesta escola".
Però també haig de dir que, un dia, jo penso que ara, ja naturalment, es poden
dir els noms, no? Quan em vaig trobar amb una persona que jo ja coneixia perquè
vaig col·laborar amb ella professionalment, però no sabia que hi anava, que era
el president del Col·legi d'Aparelladors, Josep Miquel Abad, que després va ser
el que va organitzar els Jocs Olímpics, que després va ser tinent d'alcalde del
primer ajuntament democràtic de Barcelona, no em va estranyar veure'l, però
quan ell em va dir: "Aquellos dos que hay allí son fiscales y aquel de
allí es notario", i allà hi havia el Carlos Jiménez Villarejo i allà hi
havia el José María Mena, i el notari Zabala, si no recordi malament. I dic:
"Home, si vénen els fiscals i vénen.., això és una reunió clandestina, i
un notari, com entri la policia aquí, doncs, escolta, no sabrem qui aixeca
acta, eh? Perquè la situació ja és molt comple..", és veritat que eren dos
casos molt particulars, etc., però es visualitzava, diguem-ne, el canvi
d'aquella, diguem-ne, situació, no?
I
tot això descrit pels periodistes que començàveu aleshores, aquests joves que,
des del Tele/eXprés, per exemple, o des d'altres mitjans intentàveu fer un nou
periodisme. Es pot parlar d'un nou periodisme en aquella època?
Sense pretensions, no? Jo
sóc, en aquest sentit, molt humil, però és veritat que si hi havia un diari que
obria més va ser el Tele/eXprés i després El Mundo Diario, jo penso que són els
diaris que van obrir, no? En part, també, perquè van tenir personatges com el
Manuel Ibáñez Escofet que sabia qui érem qualsevol de nosaltres, que quan jo
vaig tenir un dia un problema policial perquè vaig acompanyar un catedràtic
d'urbanisme d'Itàlia, Franco Ferrarotti, amb el meu cotxe a ensenyar-li els
barris de Cornellà, etc., i ell feia fotografies des del cotxe pel barri de
Sant Ildefons i va fer una fotografia davant del.., va fer una fotografia
passant per la comissaria de la Policia Nacional, la Policia Nacional va anar a
la nit a casa meva a buscar-me. Jo, quan vaig arribar i vaig veure un cotxe de
la policia ja no hi vaig entrar, ja me'n vaig anar directament a un altre lloc,
el meu germà va fer exactament el mateix i, al final, vam enviar la meva
germana petita, l'Anabel, que tenia 14 anys la pobra, a veure què passa, per
veure què passava, i li van dir: "A ver, buscamos a Manuel Campo y tal,
que se presente urgente", i tal i no-sé-què. Vaig anar a dormir a casa
dels meus pares, que aleshores ja vivien al barri d'Hostafrancs, a Barcelona, i
a l'endemà li vaig dir al director: "Miri, jo no sé què passa, però m'han
convocat aquests senyors", diu: "És que sempre estàs en els líos que
sabem", "No, bueno", però no-sé-què. Bueno, total, em va dir:
"Vés-hi. Digues-me on vas i si en quatre hores no has tornat jo t'aniré a
buscar". La veritat és que vaig anar allà, vam aclarir què eren les fotografies,
primer no s'ho creien, afortunadament no s'havia disparat el terrorisme com
aleshores perquè hagués estat molt més complicat el tema i, al final, vaig
poder marxar, entre altres coses, perquè vaig impressionar molt aquells senyors
perquè recordava que en un dels seus llibres deia que era assessor de la ONU i
jo li vaig augmentar el càrrec ràpidament i van dir: "Bueno, bueno, a
veure si ens fiquem en un lío", però des d'Itàlia em va enviar les
fotografies i jo les vaig anar a portar després a la policia. Diguem-ne que va
ser una situació així. Ell ens ajudava, però ell admetia que estigués allà
Manuel Vázquez Montalbán, i Manuel Vázquez Montalbán que era, a més a més d'un
extraordinari periodista i una persona amb una capacitat de treball
impressionant i que tenia tot un arxiu aquí [fa el gest], tenia el Google al
cap, i si quan marxava de fer la seva crònica d'internacional l'Ibáñez li deia:
"Oye, perdona, que ha muerto tal actor de Hollywood ¿me puedes hacer una
nota?". Tornava, s'asseia i explicava les seves pel·lícules sense
consultar res perquè tot ho tenia al cap. I és igual que fos de futbol, de
pel·lícules o de literatura. [Tall per desconnexió de micròfon]. El Tele/eXprés
en aquella època era gestionat pel Conde de Godó, el Conde de Godó va tornar
una nit del Consejo Nacional del Movimiento, en el que participàvem per
designació de Franco, doncs, l'editor de l'ABC, l'editor de La Vanguardia i
algun altre més, havia anat a sopar amb uns generals, entre ells el Pérez
Viñeta, que després va ser capità general de Catalunya, i el van convèncer que
havia d'acomiadar en Vázquez Montalbán perquè era comunista. El va cridar al
seu despatx, l'Ibáñez Escofet, Godó, el pare de Javier, Don Carlos de Godó, i
li va dir: "Mire, hay que despedir a Vázquez Montalbán porque es comunista,
me lo han dicho en Madrid" i ell, que naturalment ho sabia, li va dir:
"Disculpe, Don Carlos, creo que le han informado mal ¿cómo va a ser
comunista Vázquez Montalbán si tiene un Seat 131?", diu: "¿Qué me
dice usted?", "Un Seat 131 De Luxe", "Bueno, pues estaremos
confundidos, etc., i tal, no? Jo he recordat amb el Manolo Vázquez Montalbán
després.., recordo un dia a casa seva a la Costa Brava amb ell i amb la seva
dona i el seu fill, molt petit aleshores, aquestes anècdotes perquè realment el
director ens defensava i això era molt important. Ens defensava a tot arreu i
si havia d'anar a una comissaria hi anava. Ell era un pujolista, per
entendre'ns, i bueno, als fills descarrilats, diguem-ne, del que ell hagués
volgut del pujolisme ens protegia i ens tenia una gran consideració. I era un
gran periodista i jo li haig d'agrair, i tants d'altres, en Lluís Bassets, per
exemple, que ara és director adjunt de El País, i altres, que ens deixés
entrar, encara que érem becaris, a veure com es feia la primera pàgina del
Tele/eXprés, que sempre es feia a les nou del matí perquè era un diari de tarda
i allò era una lliçó de periodisme tots els dies, tots els dies, de com triava
la foto, de com, al final, el títol més adient, més punyent, gairebé sempre
sortia d'ell i la veritat és que li devem tota una generació de periodistes de
Catalunya li devem molt a Manuel Ibáñez Escofet.
I
de la premsa local, es va fer feina, no? També, des de mitjans com El
Pensamiento de Cornellá?
Sí, eren revistes
parroquials però que, en tot cas, va ser una escola de periodistes, nosaltres
vam començar allà. Jo, de fet, ja havia començat amb una ciclostil, però de la
parròquia del barri de Sant Jaume de Cornellà, que es deia Carrilet, després a
El Pensamiento de Cornellà. I, sobretot, va ser una gran escola el que molts de
nosaltres que escrivíem en revistes parroquials ens vam convertir en
corresponsals dels diaris de Barcelona, jo vaig començar a El Noticiero i
després vaig passar al Tele/eXprés i, per sort, el subdirector de Tele/eXprés,
que era Oriol Costa, que després va ser director, era de Cornellà, casualment,
jo el vaig conèixer al diari i, bueno, també em va ajudar després a quedar-me
al diari com a redactor i jo vaig fer la meva, diguem-ne, carrera professional
a allà perquè vaig ser després cap de secció, redactor en cap i subdirector en
el moment en què el diari va desaparèixer i va tancar definitivament el 1981.
Acabem.
Al cap dels anys i amb la perspectiva que dóna el pas del temps, doncs creieu
que tots els esforços esmerçats en la lluita contra la dictadura van valdre la
pena?
Naturalment que sí. Jo vaig
deixar de ser militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya quan es va
aprovar la Constitució perquè ja havíem arribat on volíem arribar i, per tant,
doncs ja en teníem prou, jo era allò que volia, no? Encara em vaig mantenir,
una mica fins les eleccions democràtiques de Cornellà, les primeres eleccions,
vull dir, municipals perquè era la manera, diguem-ne, de cloure on havia
començat, que era a les Comissions de Barris de Cornellà, el moviment ciutadà,
etc., no? Va ser un moment molt important en la meva vida perquè una part de
l'organització em proposava que jo fos el cap de llista a l'ajuntament de
Cornellà. Jo vaig anar a veure.., perquè jo era el responsable aleshores d'aquella
organització, que érem mil militants, eh? O nou-cents militants en aquell
moment. Ja diu en Rafael Ribó que el PSUC és el partit amb més exmilitants de
Catalunya. Vaig anar a veure al Joan Ramos, que ja era diputat, i li vaig dir:
"Oye, Juan, yo creo que si vas tú ganamos seguro", va dir: "No,
no. Tienes que ser tú" i jo li vaig dir.., jo vaig prendre una decisió, jo
volia ser periodista, hagués agafat un altre camí i teníem una magnífica
persona allà, que era el Frederic Prieto, que era el president a més a més de
l'Associació de Veïns de Sant Ildefons, una persona preparadíssima i que va ser
un excel·lent, un excel·lent alcalde de Cornellà, i després el va substituir en
José Montilla. Perquè no semblés que m'havia enfadat em van demanar que em posés
a la llista i anava, doncs, dels últims números i tal. El que passa és que vam
treure tants i després tot l'embolic aquell dels eurocomunistes i els
prosoviètics i no-sé-què, que encara vaig haver d'anar a renunciar a l'acta un
dia a un notari perquè jo vivia a Madrid aleshores, però fins i tot quan em va
arribar un certificat com que havia estat regidor de l'ajuntament de Cornellà,
dic: "Però si jo no he anat mai a un ple ni res, només hi he anat a fer
pregons de festes i coses que sempre he fet". Jo cada any, normalment,
faig un acte o dos a Cornellà, si em demanen. Vaig estar molt recentment al
Patronat, perquè era el centenari del Patronat, fent una conferència, o el que
sigui, igual que faig coses al meu poble o a la província d'Osca perquè
m'agrada, diguem-ne, jo dic de broma "cuidar la circumscripció", però
bueno, però en tot cas és purament veure els teus orígens, etc., no? Però,
efectivament, durant unes hores ho deuria ser perquè va córrer la llista uns
dies i fins que vaig anar a un notari que em va atendre un dissabte al matí a
Sant Joan Despí per dir que no era regidor de Cornellà, però va ser el
tancament, diguem-ne, d'aquella qüestió, no? Després, una persona un dia em va
dir que parlant amb en García-Nieto, que dissortadament va morir doncs prematurament,
no? I jo sempre vaig mantenir la relació amb ell, que li va dir: "Bueno,
pero Manuel se ha marchado", i va dir: "No, Manuel no se ha marchado
porque está aquí", perquè ve, perquè si el cridem està i jo, sempre que
m'han cridat, hi sóc i la veritat és que forma part dels meus orígens doncs
explicar que sóc d'un poble petit, que no sóc de bona família, que vaig créixer
a Cornellà i que, segurament, hagués estat una persona molt diferent si no
hagués tingut aquesta experiència vital, doncs, que més enllà de la família, de
l'antropologia i de tantes altres coses, doncs, que t'influeixen a la vida, no?
Però celebro molt haver passat per aquí i, per tant, val la pena aquesta
circumstància, és una escola extraordinària i jo tornaré a una situació, espero
que no, però si es tornessin a perdre les llibertats a Espanya doncs tornaríem
a fer el mateix que vam fer, amb una altra i lògica situació, perquè això no és
un joc. I, de vegades, et sap greu sincerament doncs veure com hi han moltes
persones que no ho valoren, potser perquè no els ho hem explicat bé, i potser
el que provoca més indignació és l'intent d'alguns de reescriure, diguem-ne, la
història dient que ells també hi eren, no només per una qüestió personal de que
s'hagin de donar certificats, sinó perquè sincerament no hi eren.
Recentment, en una
conferència a Vic, es va aixecar un senyor absolutament agressiu contra Madrid:
"Ja sabem que a Madrid no ens volen!", etc., i tal, etc., i va tenir
una discussió en públic, diguem-ne, interessant, que després va continuar una
miqueta en privat i al final li vaig haver de dir: "Escolti, vostè i jo
tenim una mateixa idea", la mateixa edat, no la mateixa idea, la mateixa
edat, "i en aquell temps és que quasi ens coneixíem tots. Jo a vostè no el
recordo d'aquell moviment, ni de l'Assemblea de Catalunya ni de cap acte d'unes
conferències del Jordi Pujol que jo hi anava. Vostè devia estar amb una penya
sardanista segurament o estaria a la UEC". I, al final, tens el poder de
dir: "Miri, escolti, no m'expliqui determinades pel·lícules i, sobretot,
és molt important el que es fa aquí de veure per què la història és així i
tenir persones que expliquin realment què ha passat o, pel contrari, correm el
seriós risc, que ja hi són a la tasca començada, de reescriure, diguem-ne, les
coses. Jo vaig tenir molts problemes amb un programa a BTV quan estàvem
reescrivint la transició en un programa perquè hi havia un sector de la
productora, no de BTV, que li havien encarregat, on el PSUC no apareixia
gairebé mai. I, miri, el PSUC va fer una extraordinària contribució, sobretot
perquè els seus dirigents van entendre que encara que bona part de la gent,
dels militants, eren andalusos o gallecs o aragonesos o el què fos, havien de
defensar la idea de Catalunya i, com ells expliquen, a les comissaries, de
sevillano a sevillano, li deien al Paco Ruiz: "Pero vosaltres ¿qué coño
hacéis defendiendo esto del 11 de septiembre que no sabéis ni lo qué es? Y
traéis estos textos en catalán que no sabéis leer", però hi anaven.
Comissions Obreres i el Partit Socialista, com reconeix tothom, en Jordi Pujol
el primer, perquè jo he parlat d'aquest assumpte amb ell, i els socialistes i
tothom reconeixen que aquella gent van tenir una visió, diguem-ne, estratègica
pel futur del país que ara no pot reescriure un exsardanista, amb tots els
respectes, perquè no estaríem, diguem-ne, respectant la veritat, no?
Sentiu
que sou o que vau fer història, tot aquest col·lectiu de persones?
Bueno, jo crec que el pitjor
és passar per la vida i no participar del que en aquell moment és el
col·lectiu. Penso que és en Raimon que diu en una cançó que hem de viure el
nostre temps i el nostre país, i hi ha gent que no ho va viure, tenint la
mateixa edat, en les mateixes circumstàncies, no ho va viure, no hi va
participar, i penso que és perdre's, realment, això, no? Jo me'n recordo, per
exemple, això que em preguntaves de la Permanent de l'assemblea de Catalunya,
quan vam decidir fer l'11 de setembre a Sant Boi, no? Bueno, jo vaig plantejar
a allà.., es volia fer a Barcelona, i jo vaig dir, perquè era del Baix
Llobregat i havia de defensar el territori, dic: "Escolteu, en Rafael de
Casanova penso que està enterrat en una església de Sant Boi, per tant, estaria
bé que ho féssim allà", i em van dir: "No, no, perquè això s'ha de fer
a Barcelona" i etc., i tal. I jo estava dinant a casa dels meus pares i em
va trucar en Pere Portabella o em va trucar algú perquè truqués urgentment en
Pere Portabella i em va dir: "Escolta, parlem-ne. Parlem-ne perquè.."
havia negociat amb en Salvador Sánchez Terán, que era en aquell moment el
governador civil de Barcelona, va negociar que la policia no intervindria a la
manifestació si era pacífica, i ell li va dir: "Lo acepto", que va
ser la primera gran manifestació, "con la condición de que sea fuera de la
ciudad de Barcelona". I aleshores va dir [alça el braç]: "Allò que em
van dir". I ell, jo la veritat és que gairebé ni me'n recordava, i quan es
va fer el 25 aniversari o així d'aquella manifestació, vaig llegir a El País
que en Pere Portabella deia això: "Ho vam fer a Sant Boi perquè a la
Permanent de l'Assemblea de Catalunya Manuel Campo va dir aquesta història i la
veritat és que vam recuperar per una imposició", diu "en aquell
moment policial però que formava part, diguem-ne, de la negociació". Home,
jo estic molt orgullós d'haver participat en aquella història. Explico amb tota
claredat, no he amagat ni he reescrit, diguem-ne, la biografia professionalment
perquè doncs és el que és i estic molt orgullós d'això, però tampoc he fet
ostentació ni tampoc crec que hem fet especialment història. Es va fer història
col·lectivament i si no haguéssim estat nosaltres, doncs, uns altres segurament
ho haguessin fet.
Parlant
de la vostra evolució, una vegada us van dir molt pejorativament que éreu un
socialdemòcrata...
...sí, això va ser en una
discussió d'aquelles entre eurocomunistes i prosoviètics, no? Jo vaig tenir la
immensa sort, quan estava a París, vaig anar amb en Manuel Castells a unes
conferències a Roma. I després vaig anar, pel Tele/eXprés, una mica pel meu
compte però m'ho admetia el diari, a fer cròniques sobre les eleccions
italianes, etc., no? I jo veia l'estil d'Enrico Berlinguer, secretari general
del Partit Comunista Italià, que a mi em semblava extraordinari, ell va ser,
molt en l'herència de Gramsci, etc. i tal, el que va formular l'eurocomunisme,
que Santiago Carrillo ho va veure d'una manera molt clara, etc., i en una
discussió efectivament ideològica hi va haver una persona, un treballador de
Laforsa, recordo, que em va dir: "Es que tú eres un socialdemócrata de
mierda". Jo crec que tenia tota la raó i la veritat és que sempre m'he
sentit així, per tant, jo no m'he mogut exactament d'on estava perquè no era
tant una batalla d'etiquetes com de veure les possibilitats que teníem sobre
això. Temps després hem sabut que l'ambaixada de l'aleshores Unió Soviètica va
mobilitzar molta gent i va finançar moltes coses perquè aquesta fractura
interna en el Partit Socialista Unificat de Catalunya es produís, suposo que
teniu testimonis d'aquesta qüestió, però bueno, a mi també em consta que això
va ser d'aquesta manera, perquè no veien que un partit que tenia, diguem-ne,
aquesta influència, pogués allunyar-se, diguem-ne, de la doctrina en aquell
momet de Moscou, a la que estaven, per exemple, els portuguesos del PCP i
d'alguna manera, malgrat que van coquetejar també amb l'eurocomunisme, els
francesos de quan Georges Marchais era el secretari general, no? Jo penso que
tot allò va fer molt mal, hi va haver una malversació, diguem-ne, de capital
polític allà dins que també es va pagar, diguem-ne, també es va pagar i va ser
realment trist, això.
Doncs
ja estem, Manuel, moltíssimes gràcies.
Molt bé.
.png)
