Les raons profundes d’un lideratge: Cornellà i el Baix Llobregat punta de llança de l’antifranquisme
L’objecte d’aquest petit escrit és intentar esbrinar quines podien haver estat les raons profundes d’aquesta identifi cació de la ciutat de Cornellà i de la comarca del Baix Llobregat amb el punt més signifi - catiu del ressorgiment del republicanisme.
He de dir que tampoc es tracta de magnifi car els temors, sovint mal informats, dels alts dignataris d’un règim que seguia pensant que ens esclafaria novament a tots. El cert és que si pensaven en Cornellà i el Baix Llobregat és perquè disposaven d’informes seriosos del propi Governador Civil de Barcelona (1974), Sr. Martín Villa, que poc abans havia estat Delegat Provincial de la CNS de Barcelona (1965) i Secretari General de la CNS (1969) i que ben aviat va formar part dels reformistes del règim que van avalar la transició a la democràcia. El Sr. Martín Villa sabia molt bé què estava passant a Cornellà i el Baix Llobregat.
Quines eren les raons d’aquesta referència a Cornellà i el Baix Llobregat quan es tractava de identifi car els pols de instigació a la dictadura? Hi havia en realitat trets diferencials que justifi quessin aquest lideratge? Està clar que la lluita desenvolupada des de Cornellà i el Baix Llobregat seria comparable a la que es desenvolupava en localitats com Barcelona, Terrassa i Sabadell o altres comarques metropolitanes, sense oblidar altres punts d’Espanya en aquells mateixos anys. Però, tanmateix, val la pena fer una anàlisi de l’experiència baixllobregatina i identifi car si es pot parlar, al menys, d’un estil particular. Això és el que em proposo en aquest article, més com aprofundiment en l’experiència comarcal que com a reivindicació absurda de preeminència.
La industrialització a Cornellà i al Baix Llobregat
No es tracta aquí de fer un estudi general del procés industrialitzador a la comarca del Baix Llobregat. Entre altres raons perquè ens hauríem de remuntar molt enllà en el temps. Una comarca defi nida per l’eix fl uvial del Llobregat ben aviat va desenvolupar activitats industrials, primer aplicant la força hidràulica com a element motriu de les màquines, després produint electricitat mitjançant l’aplicació de turbines. Testimonis d’aquesta història son els canals de “La Infanta Carlota” i el del marge dret, així com les nombroses colònies tèxtils (Rosés, Güell, Bros, Sedó, etc.) o les indústries papereres, tèxtils o de fundició nascudes a fi nals del s. XIX o a primers del XX.
Aquí m’interessa prestar atenció al fet que, durant les dècades dels 50 i els 60 del segle passat, Cornellà i el Baix Llobregat van albergar una bona part de la represa industrial de Barcelona, una vegada consolidat el règim franquista i reconegut a l’ONU.
La ubicació de SEAT a la Zona Franca, la proximitat de Barcelona, però sobre tot el baix preu dels terrenys, van propiciar la implantació de nombroses empreses a Cornellà i al llarg dels eixos de la Nacional II i de l’actual C-245, que venien a complementar el parc industrial preexistent, que s’havia desenvolupat el primer terç del segle XX amb noves indústries metal·lúrgiques i químiques.
Amb algunes excepcions, la implantació d’empreses es realitzava amb un baix nivell d’urbanització i de serveis, del que la zona industrial d’Almeda, a Cornellà, era un exemple sagnant.
El fet és que aquest nou desenvolupament industrial va comportar un fort augment de la població de Cornellà i de la comarca, en bona part fruit de l’emigració de nombroses persones des d’altres llocs de Catalunya i d’Espanya.
El creixement industrial comportava inevitablement un creixement demogràfi c. Aquest, però, no es va realitzar progressivament i mitjançant un augment ordenat del parc d’habitatges. Al contrari, va ser un creixement accelerat, compulsiu i desordenat, mitjançant la improvisació residencial (coves a la zona de La Miranda, entre Cornellà i l’Hospitalet, habitatges d’autoconstrucció, sobre-saturació dels habitatges, etc. i, de cop, construcció de grans polígons d’habitatges, sense serveis ni urbanització, com St. Ildefons, 5 rosas, Gato negro, Incresa, St. Cosme, Lindavista, etc.).
Si prenem com a referència la ciutat de Cornellà, la més afectada per aquest tipus de creixement, constatem que l’any 1950 tenia 11.473 habitants i l’any 1970, 77.314 (l’any 1979 ja en tenia 97.216). És a dir que va experimentar en 20 anys un creixement del 674% i fi ns el 1979 del 847% (percentatge només comparable amb Sta. Coloma de Gramenet, ciutat que tanmateix no tenia un desenvolupament industrial i era un model de ciutat dormitori).
Si tenim en compte els 9 municipis aleshores més industrialitzats de la comarca del Baix Llobregat, inclòs Cornellà (Cornellà, St. Boi, El Prat, Viladecans, Gavà, St. Feliu, St. Joan Despí, St. Vicenç dels Horts i Molins de Rei), el percentatge de creixement de 1950 à 1970 és d’un 147% i el total de la comarca d’un 124,5%.
Aquest tipus de desenvolupament urbà tenia com a característiques principals la mala qualitat dels habitatges, la sobredensifi cació dels barris, sovint la inexistència d’urbanització i dels serveis més bàsics (escoles, salut), grans defi ciències en el transport de passatgers, existència d’innombrables situacions de risc pels ciutadans (inundabilitat, passos a nivell sense barreres, carreteres sense passos de vianants protegits, canals i torrents, insalubritat d’espais públics, etc.). És obvi que aquest conjunt de condicions de vida eren “la torna” d’unes condicions de treball, generalment, a to amb el tipus d’industrialització de l’època franquista.
Aquest fenomen de creixement demogràfi c es produeix amb una component migratòria notable. Més del 60% de la nova població de Cornellà i el Baix Llobregat prové d’Andalusia, Extremadura, Múrcia, Castella i altres regions espanyoles, a part dels moviments migratoris interns de Catalunya.
M’interessa remarcar que, entre la població immigrada a Cornellà i el Baix Llobregat, arriben persones portadores d’experiències duríssimes de la repressió franquista post bèl·lica i, en conseqüència, amb un cert nivell de conscienciació política. La seva incorporació, provinents majoritàriament de zones rurals, a la producció industrial facilitarà una ràpida conscienciació sindical i, posteriorment, política. La gent més gran arribava notablement atemorida, però els joves retrobaven ràpidament motivacions i espais de compromís.
He de consignar aquí la important obra del PSUC prenent contacte amb les persones més conscienciades d’entre els treballadors arribats a Catalunya. En uns casos, a través de la seva anterior militància en el PCE, en altres a través d’una arriscada i constant acció de proselitisme i enquadrament de incipients líders obrers. Conseqüència directa d’això és que, a primers dels anys 60 funciona ja al Baix Llobregat una important organització del PSUC ben estructurada i amb una certa infrastructura de propaganda.
Ja he escrit en altres ocasions que, en les condicions culturals i de manca de llibertats imposades pel règim franquista, les parròquies de l’església catòlica regentades per capellans contraris als conceptes del “nacionalcatolicisme” imperant i oberts a les causes justes i solidàries, van ser poderosos instruments de conscienciació i de facilitació de l’acció antifranquista i, especialment, de la reconstrucció del moviment obrer. No en debades les CC.OO. van ser fundades a la parròquia de St. Medir i aquest acte fundacional va ser precedit per altres reunions preparatòries en altres parròquies, entre les quals la de St. Miquel de Cornellà.
A Cornellà hi ha tres, de les cinc, parròquies que podem ubicar en aquest corrent crític i social, encara que amb característiques prou diferenciades l’una de l’altra. Mentre St. Jaume d’Almeda, amb el seu rector Oleguer Bellavista, s’hauria d’ubicar entre les “parròquies obreres” que fomentaven l’acció catòlica obrera, mitjançant moviments especialitzats com l’ACO i la JOC, i ben aviat van obrir les seves portes a reunions de les clandestines CC.OO., St. Miquel del Pedró i, sobre tot, Sta. Maria van haver de contemporitzar amb uns fi dels més interclassistes, però van facilitar una experiència cristiana culturalment molt oberta i van obrir les portes puntualment a reunions de treballadors en lluita, de CC.OO. i de grups antifranquistes clandestins.
En aquest context, cal ubicar la important tasca desenvolupada pel sociòleg jesuïta, Joan N. Garcia Nieto, que va inspirar la presa de consciència de tota una generació de joves cristians, va contribuir a la orientació del moviment sindical naixent, va crear l’Escola Social (Sindical) de St. Miquel i va estendre aquesta presa de consciència “d’església de base i compromesa” arreu de la comarca del Baix Llobregat.
Tot plegat facilitava, en el marc d’una ciutat i d’una comarca fortament defi nides pel seu caràcter industrial i per profundes contradiccions urbanes, la projecció de la lluita a ciutadans i ciutadanes que, normalment, s’ho haurien mirat de lluny i amb una certa recança, gràcies a la propaganda del règim i al conservadorisme de l’església ofi cial. A Barcelona, per exemple, era més difícil que la petita burgesia, els treballadors administratius i dels serveis o les mestresses de casa es sentissin partícips de les lluites obreres, que quedaven circumscrites als barris o suburbis obrers. A Cornellà i el Baix Llobregat no hi havia centre i perifèria, tot era perifèria. Esglesia Sta. María 1965. Esglesia Sant Jaume d’Almeda
3. Una gestió exemplar del nou sindicalisme de classe
La reconstrucció del sindicalisme va ser un procés complex que, al meu entendre, encara requereix i justifi ca nous treballs d’investigació. En aquest tema, el meu llibre de capçalera és el que van publicar el 2003 els companys Ruiz, García i Lizano6. És un gran esforç de recopilació de documents, dades i cronologia que va desgranant els esdeveniments més importants d’aquest procés, des de 1962 fi ns a fi nals de 1976, molts d’ells viscuts directament pels autors. Seria bo, però, que es publiquessin nous treballs aprofundint en altres perspectives. Un bon resum es pot trobar en l’article citat de la revista BROCAR, publicada per la universitat de La Rioja, escrit per Joaquín Beltrán Dengrà l’any 2002.
Des de 1963 es treballa per concretar a la comarca i a Catalunya el moviment de CC.OO. Els líders comarcals participen activament en la creació de la Comissió Obrera Central de Barcelona, l’any 1964, i l’any següent es constitueixen les Comissions Obreres del Baix Llobregat. I ja l’any 1966, les llistes unitàries propiciades per CC.OO. al Baix Llobregat obtenen un gran triomf a les eleccions sindicals de la CNS, iniciant-se el procés d’ocupació del Sindicat vertical. Això signifi cava la possibilitat de fer una presa de contacte i de difusió molt grans amb els treballadors, des de les posicions i objectius de les CC.OO. Però el combat és encara desequilibrat i es succeeixen les detencions, malgrat les quals arrenquen algunes vagues i s’aconsegueix que altres empreses facin aturades parcials en solidaritat (amb Rockwell-Cerdans). L’1 de maig de 1968 s’aconsegueix arrencar a Cornellà una manifestació de 2.000 persones.
Al llarg dels primers anys 70 segueix aquesta dura lluita, entre accions en defensa de les posicions obreres en els convenis, en que destaquen les vagues de Corberó, Tornilleria Mata, Exin, Clausor, La Fama, el 1973, i les de Solvay, Elsa i Pirelli Moltex, el 1974, la mobilització d’empreses en solidaritat, participació en les eleccions sindicals de la CNS (1971), reforçament organitzatiu de les CC.OO a nivell d’empresa, coordinació de les empreses en lluita i desenvolupament d’una dura polèmica entre el nucli bàsic de les CC.OO. i el sorgiment de les CC. de Barris i Fàbriques, menys proclius a la instal·lació en les dinàmiques de la CNS i més tendents al reforçament de les accions mobilitzadores a nivell de fàbrica i de carrer. Finalment, després d’un primer intent avortat, el juliol de 1974 es produeix, a partir de les lluites d’Elsa (Cornellà) i Solvay (Martorell), la primera vaga general del Baix Llobregat, en la que paren més de 30.000 treballadors i es produeixen accions diàries de carrer especialment a Cornellà (seu de la comarcal de la CNS), així com un gran moviment de solidaritat (comerços tancats, recollida de diners, solidaritat dels barris, etc.). Aquesta important infl exió en el moviment sindical, juntament amb altres esdeveniments polítics que obren expectatives entre l’oposició al franquisme, propicien l’entrada de BR al PSUC i la reunifi cació de les CC.OO, l’octubre de 1974.
A partir d’aquest punt podem parlar, al meu entendre, de la madu180 resa del moviment sindical a Cornellà i el Baix Llobregat. Tothom sap que el desembre de 1974 esclata la segona vaga general, en protesta per l’encariment del cost de la vida, i que el desembre de 1975/gener de 1976 es produeix la tercera vaga general en solidaritat de Laforsa i el març del mateix any esclata la dura vaga de Roca Radiadors. Les eleccions sindicals de1975 havien suposat un domini gairebé total de la CNS comarcal per part de les CC.OO.
Superades les principals contradiccions, la situació del moviment sindical al Baix Llobregat és la següent: una gran implantació a nivell d’empreses, dominant CC.OO. els respectius comitès, la coordinació en els mateixos locals de la CNS (reunions d’empreses, assemblees de treballadors, etc.), un nivell creixent de sensibilització política (solidaritat amb altres empreses, reclamacions de drets i llibertats, etc.) i una coordinació permanent amb els moviments urbans a molts municipis. Tot plegat garanteix una capacitat de lluita excepcional, de la que és un exemple signifi catiu l’exigència d’amnistia. M’atreveixo, doncs, a aventurar que, si bé analítica i desagregadament les accions que es produeixen al Baix Llobregat també son consignables en altres àrees de lluita obrera, en el seu conjunt l’experiència sindical d’aquests anys a la nostra comarca assoleix
4. El desenvolupament en profunditat d’un moviment urbà, amb ressò en el conjunt de la ciutadania.
No m’estendré en aquest punt. Podeu llegir les meves apreciacions al respecte en el meu llibre “La glòria i el poder. Gestació d’un Ajuntament democràtic: Cornellà de Llobregat”, ja citat. Només m’interessa fer aquí algunes constatacions sobre les aportacions del moviment urbà al posicionament diferencial de Cornellà i el Baix Llobregat en la lluita antifranquista dels anys 70.
El primer que voldria remarcar és que, malgrat les seves limitacions, el moviment de les anomenades Comissions de Barris i Fàbriques va ser més important del que es pensa i, a vegades, es diu. Quantitativament i qualitativa. És cert que inicialment va ser un moviment que va enquadrar gent jove antifranquista, però ben aviat el to va ser força intergeneracional i que la seva voluntat va ser impulsar la lluita, tant a les fàbriques com als barris, amb un estil més agosarat, alternatiu i plural.
Aquest fenomen, propi del Baix Llobregat, tampoc es pot confondre amb l’experiència de Bandera Roja a altres llocs de Catalunya, malgrat s’hi va integrar. Les CC. De Barris i Fàbriques van desenvolupar estils de treball i d’acció propis, que contemplaven una major proximitat entre l’acció a la fàbrica i al barri, una voluntat de superació de certs procediments burocratitzats o encarcarats en els aparells polítics clandestins clàssics, una major participació de les capes populars no estrictament obreres i un estil agosarat en les accions (distribució de propaganda9, manifestacions, assemblees, etc.).
El moviment urbà desenvolupat, especialment a partir de les greus inundacions de 1971, es va caracteritzar per una notable capacitat de mobilització i d’acceptació popular, tant en la reclamació de la canalització del riu, com en les nombroses reclamacions que esclataven en els diversos barris. A partir de 1974, amb la creació de les associacions de veïns i amb la unifi cació política entre BR i el PSUC, que també va afectar una part del PTE, el moviment empren un procés de politització important, que posa al centre la reclamació d’ajuntaments democràtics. La “Carta dels 22” de Cornellà va saltar a les pàgines de tots els diaris de Barcelona.
També és molt important remarcar que el moviment urbà de Cornellà i d’altres municipis del Baix Llobregat assumeix habitualment l’acció de solidaritat i de difusió en les lluites obreres i, especialment, l’extensió als comerços i mercats de les successives vagues generals.
1. Els corresponsals de premsa.
Si avui citem noms com el de Manuel J. Campo, Ignasi Riera, Joan Tardà, Jordi Viñas o Jaume Funes, entre altres, estem parlant de professionals reconeguts en les seves respectives disciplines. Doncs aquests mateixos senyors van realitzar, en la dècada dels 70, una de les accions mediàtiques més importants d’aquells anys, malgrat encara no s’havia encunyat aquest concepte.
Generalment, al fer la història de la lluita antifranquista, no s’acostuma a valorar el paper realitzat pels periodistes o pels mitjans, si exceptuem aquelles accions que van protagonitzar ells mateixos. Per això m’ha semblat important reconèixer en aquest article el paper que van assumir en l’experiència de lluita de Cornellà i el Baix Llobregat. Uns, com el Manuel Campo, des de l’staff dels diaris i altres com a corresponsals de la comarca.
Les pàgines de diaris com “El Correo Catalán”, el “Mundo Diario”, el “Tele-exprés”, el “Brusi (Diario de Barcelona)” i, fi ns i tot, “La Vanguardia” i, en determinats moments, el “Noticiero Universal”, van obrir, gràcies a aquests companys, les seves pàgines a les informacions que generaven, tant el moviment obrer, com la lluita urbana de Cornellà i el Baix Llobregat. Gràcies a la seva acció permanent i a la seva bona ploma, l’experiència de la comarca a més d’existir, es va projectar, va tenir ressò mediàtic. Els nostres líders, a més de dirigir les lluites, van ser sol·licitats a les universitats i a altres territoris per explicar les experiències.
En conclusió:
Crec que es pot afi rmar sense temor que l’experiència global de Cornellà i el Baix Llobregat en la lluita antifranquista dels anys 70, va marcar un estil propi que, probablement, justifi cava els temors del règim. L’experiència dels anys 60 i la primera part dels 70 va ser dura, difícil i, malgrat tot, constant. Però, a partir de 1974, es va assolir una situació d’equilibri de poders que va imposar un estil propi 184 al desenvolupament dels esdeveniments.
Al meu entendre, els trets que composaven aquest estil propi son els següents: L’extensió de la presència de CC.OO. a les fàbriques (grans, mitjanes o petites), facilitada pel l’acumulació d’empreses i per la proximitat entre àrees industrials i residencials.
La capacitat de coordinació de les empreses en lluita, que va culminar en la utilització a fons dels propis locals i mitjans de la CNS. La confluència entre la llarga tradició de lluita del PSUC i les CC.OO. i la sensibilitat innovadora de les Comissions de Barris i Fàbriques, que va fer possible articular un moviment antifranquista molt ample.
La participació en la lluita d’amples sectors de cristians i la disponibilitat de la infrastructura de diverses institucions de l’església catòlica comarcal.
L’articulació d’un moviment urbà, estretament coordinat amb el moviment sindical, i amb un fort arrelament entre els ciutadans. La confl uència entre els lluitadors immigrats i amples sectors (especialment joves) de ciutadans i ciutadanes autòctons, amb una clara component interclassista i popular. L’encertada i constant difusió a la premsa dels principals esdeveniments del procés de lluita. Segurament s’haurà de tornar sobre aquest argument i serà bo disposar de més opinions.
Voldria només repetir que, en cap moment, es tracta de fer un repartiment de premis, en el que es defi neixi el millor. Es tracta només d’aprofundir en l’anàlisi d’una experiència, la de Cornellà i el Baix Llobregat, que va ser indiscutiblement una punta de llança contra el règim franquista i que va polaritzar les seves preocupacions quan encara ni sospitava la seva fi
Frederic Prieto i Caballé
Primer Alcalde de la democràcia en Cornellà pel PSUC
Síndic de Greuges de Cornellà
Memoria antifranquista del Baix Llobregat
.png)
