PRESENTACIO:
CONTEX SOCIAL
En un programa de Festa Major de Cornellà de 1938 llegiem que el terme municipal, aleshores amb uns 8.000 habitants, ja estava saturat i reequilibrat. Si hi havia, a Cornella, rius i zones agricoles, la presencia, des del 1910, de la ‘Siemens’ garantía llocs de treball. Ja funcionava aleshores, a mes, la funcio ‘crida’ i es per aixo que Cornella era un desti per a les persones d’arreu de l’Estat que volien trobar feina. Pensem que, l’any 1960, Cornella ja tenia 20.000 habitants i que el 1975 havia de superar els 90.000. La fredor de les xifres potser no ajudi a entendre els arguments humans que un canvi demografic aixi genera. O els impactes socials i culturals d’una ‘Ciudad Satelite’ com el barri de Sant Ildefons de Cornella de Llobregat –que la publicitat del moment anunciava com a conjunto residencial a solo 10 minutos de la Diagonal de Barcelonaque, a partir de 1962, creixia i creixia i creixia.
Manifestación 1977
Si tot aixo va ser aixi, crec que les mobilitzacions socials i obreres van ser l’argamassa d’una nova realitat social. Per sort... perque l’urbanisme ofi cial aspirava a promoure els ‘ghe_ os’, l’aillament en allo que ja qualifi caven, en frances, com ‘les bindonvilles verticales’, noves barraques, pero una al damunt de l’altra. I si la simplifi cacio ens porta a comencar la historia, ‘de salvacio’, el setembre de 1962, no hauriem d’oblidar les lluites anteriors de ‘Montesa’, a les portes ben be de la futura ‘Ciudad Satelite’.
Com ha recordat la monografi a de la col.leccio ‘L’Avenc’ sobre el barri de Sant Ildefons, el totxo i els pisos van precedir les escoles publiques, les places decents, els espais de lleure i els serveis socials. Un oncle meu, inspector d’ensenyament, se’n feia creus, de tot allo. I mes quan va saber que jo vivia alla. Els responsables i amics de l’Academia Europa o de l’Escola de Sant Ildefons, Jane i Bonet, haurien de publicar un dia, ‘in extenso’, les seves memories: aclaririen moltes coses sobre qui era qui a la Satel.lit. En tot cas, l’efecte ‘Siemens’ no pot ser menysvalorat: demostrava que era possible la mobilitzacio obrera, dins i fora de la fabrica; malgrat els espietes (o ‘chivatos’) en nomina que hi havia a l’interior de la ‘Siemens’, van comencar a tenir nom i rostre i veu alguns dels dirigents obrers que no responien a l’estereotip que divulgava tothora el govern franquista disposat tothora a presentar els lluitadors obrers –la vaga podia ser condemnada amb la pena de mort!- com a salvatges acabats d’arribar de la URSS, cruspidors de criatures, destructors d’esglesies, violadors de monges i de jovenetes. La saviesa d’aquells lluitadors obrers de ‘Siemens’ va ser descobrir que allo que mobilitzava era la reivindicacio de millores socials i laborals, allo que en les classes de Formacio Professional nocturna, a la que jo em dedicava, portava el titol de ‘Seguridad e Higiene en el Trabajo’.
El final de la lluita de ‘Siemens’ del 62 va tenir un efecte boomerang per als repressors de la Organizacion Sindical del Sindicato Vertical. Si havia obert els ulls a molts gent senzilla, sense estudis, sovint, sense cap mena d’afi liacio politica o sindical, va escampar lluitadors, abans anonims, per tots els llocs on tractaven de trobar feina (malgrat les llistes negres de Patronal, govern civil i Sindicato Vertical). I va treure de la fabrica una lluitaobrera. Els grups, pretesament insultats quan la policia local els batejava com ‘las del Socorro Rojo’, de dones que recollien diners a favor dels despatxats de ‘Siemens’, va ser la primera pedra d’un solid moviment social. Ah! I tot aixo passava en un pais on el xup-xup es comencava a notar. Si el 1951 hi havia hagut la vaga de tramvies a Barcelona, i una mobilitzacio obrera a ‘La Maquinista’, el 1956 ja hi va haver intenses mobilitzacions universitaries, el 1960 l’Afer Galinsoga, el 1962 la creacio de l’editorial ‘Edicions 62’, que se sumava a esforcos de ‘Selecta’ o ‘Estela’ o ‘Nova Terra’, el 1963 Raimon canta i creix el moviment de la ‘Nova Canco, el 1966 hi haura la creacio del Sindicat Democratic d’Estudiants i la decisio del moviment obrer mes proper al PSUC de participar en les eleccions sindicals. Haver viscut, molt a tocar dels fogons on tot aixo es cuinava aquella decada dels 60, voldria que constes en el meu –hipotetic- epitafi . I mes quan al fi nal de la decada, i despres de l’Estat d’Excepcio i d’altres detencions menors, vinculades a la meva feina a l’Escola Tecnica Professional del Clot, i a la meva feina editorial, em van conduir pel mes inesperat dels camins: anar a parar, incialment amb Joan N. Garcia-Nieto, a Cornella de Llobregat, la meva patria d’adopcio... que ara recordó tan de lluny.
FORA DEL LLOC DE TREBALL
Fos taller, empresa, escola o cooperativa. Ho he insinuat abans: la gran llico de les lluites obreres del Baix Llobregat, de les quals no tornare a fer cronica, es que no van quedar mai ‘tancades’ a l’interior de l’empresa. Es a dir: al Baix Llobregat, en general, i a Cornellà, en particular, els dirigents obrers van ser, abans, durant i despres, ciutadans reconeguts. Els que militavem en partits politics, tant d’extrema Esquerra com en el sempre centrat (i moderat) PSUC, sentiem la pressio dels nostres dirigents pels noms clandestins. Es consideraba una irresponsabilitat que se’ns conegues pels nostres noms de veritat o pels malnoms que la historia personal ens havia atorgat. Doncs be: jo, que treballava a Barcelona i en ambients d’un alt voltatge politic, escandalitzava els meus quan els deia que al Baix Llobregat no funcionava aixo dels ‘noms de guerra’. I els citava de memoria el Garcia de la ‘Siemens’, els Marquez, José Cano, Ruiz Acevedo, Pere Caldes, Carles Navales, Juan Ramos, Paco Arias, Gonzalez de la ‘Tuperin’, Esteban Cerdans, Emilio Garcia, El Chupao y la negra, el Feo, o les infermeres de Bellvitge Montse Espinilla o Dora Ruenz. Em miraven amb aires de terror: “.I aixi a tu no et coneixem com el camarada Fernandez?” Quan els deia que no, m’anunciaven un expedient.
El que acabo de dir pot semblar anecdotic. I no ho es. Bastaria comprovar-ho amb les llistes presentades pel PSUC per a les primeres eleccions sindicals: la majoria de noms -ho ha explicat molt be Frederic Prieto, el primer alcalde democratic de Cornella, despres del franquisme, en les seves memories d’aquell periode- ho son de persones reconegudes publicament per la seva activitat social. Els noms de guerra, a mes, podien tenir un efecte negatiu: qui en feia us, .no apareixia com a membre secret d’una societat secreta?
Crec que no s’ha comentat prou una altra de les aportacions cornellanenques a l’estil del moviment obrer del Baix Llobregat: la passio per la formacio i per la cultura. Com que sempre he estat un admirador (secret) dels vells anarquistes, i dels Mestres de la Idea -quixots que anaven pels pobles predicant els ideals de la justicia social- crec honestament que els dirigents obrers baixllobregatins van heretar aquella passio. Es indispensable, en aquest punt, tornar a retre homenatge –n’hi devem tants, encara!- a Joan Garcia-Nieto, amb la seva ‘Escola de Formacio Social’ i als cursos nocturns del jove, encara, en aquells moments, Institut de Batxillerat de Cornella, per on van desfi lar tants dirigents obrers.
Encara mes: va ser positiva l’actitud dels obrers mes sensibilitzats en el tema del catala. Ja els anys 70, el Prat de Llobregat i Cornella eren les poblacions catalanes on els pares reclamavem amb mes forca les classes de catala per als alumnes i per als pares-mares d’aquests alumnes. Com a experiencia personal: des del 1973 cooperava com a membre de redaccio de la revista ‘Treball’. Per cert: quan encara ni tansols havia ingressaat al PSUC! Clandestinament i en reunions a les 6 del mati, cada setmana, a pisos de la Barcelona mes rica. En aquest cas si –perque la policia buscava els organs oficials dels partits amb molta, i ben perversa, energia- amb pseudonim. Publicava, naturalment, articles sobre questions socials, culturals, educatives i de lluita obrera del Baix Llobregat.
Com que ‘Treball’, organ ofi cial del PSUC, estava editat integrament en catala, em vaig passar moltes hores –jo era al mateix temps el repartidor de ‘Treball’ a la comarca- ensenyant catala amb els articles publicats a ‘Treball’. 236
CORRESPONSALS DE PREMSA
En un seminari al Centre Internacional de Premsa, del Col.legi de Periodistes de Catalunya, vaig parlar de la importancia dels corresponsals de premsa, els primers anys 70, com a difusors i propagandistes de l’estil innovador del m.o. al Baix Llobregat. No es pas una questio menor i anava en la linia de ‘popularitzar’ les lluites obreres, escampant-ne l’exemple i la passio per la resta de Catalunya i d’Espanya. Se que la intervencio en aquell Forum es en curs de impressio. Tot amb tot, vull recordar alguns dels noms d’aquells corresponsals baixllobregatins: comencare pel nostre dega, en Jordi Vinyes, profesor de catala, que va escriure articles notables a ‘El Correo Catalan’. O a Jaume Funes, psicoleg juvenil eminent, que aleshores era corresponsal de ‘La Vanguardia’. O Carles Esteban, un dels periodistes basics a l’staff de ‘La Vanguardia’, que alshores escrivia a ‘Mundo Diario’ (on es va incorporar com a periodistas l’honorable Francesc Baltasar). Ramon Caminals escrivia a ‘El Noticiero Universal’. Tambe a ‘La Vanguardia’ Carles Navales, futur director i promotor de ‘La Factoria’. En Jaume Codina (fi ll), Jesus Vila i jo mateix, erem corresponsals del Baix Llobregat. I tots invocavem, devots, el nom que ens feia de guia i de cami, el subdirector de ‘Tele/Expres’, Manuel Campo Vidal.
Des del 1972 em vaig incorporar al grup promotor del ‘Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat’, impulsat per l’historiador del Delta, Dr. Jaume Codina. Des del primer moment, el Centre es va mostrar sensible a les realitats obreres de la comarca i a problematiques tan nostres com la del aigua o com la de les migracions.
Els anys seguents, vaig passar a formar part del grup promotor del Congres de Cultura Catalana. Si ho recordo es perque un dels actes mes clars d’homenatge a la lluita dels treballadors de ‘Laforsa’, als de ‘Seat’ i als de la resta de fabriques en lluita de la nostra comarca va ser l’acte que va tenir lloc, com a primer gran acte public de l’esmentat Congres, el diumenge 21 de desembre en el Parc de les Aigues del Baix Llobregat. Els missatges explicits gravats a Montserrat tant de Lluis M. Xirinacs com de Marcelino Camacho, donant el seu suport -en un acte de Cultura Catalana i amb representants de tots els partits politics de Catalunya!- a les lluites obreres del Baix Llobregat, no es una questio menor. (Toni Baños, fuster i fotograf, conserva material d’aquella festassa... que va comportar tants renys ofi cials i policials per a qui escriu aquests papers).
I LES DONES?
No es una questio personal. Ja en la publicacio sobre ‘Vianants’ per la historia social de la comarca em queixava per la falta de pes atorgat a les dones en les sintesis sobre el rol de les dones en les lluites obreres al Baix Llobregat. Un rol que mai no va ser residual i si, per injusticia que mai no hem acabat de reparar. Ates que aquestes son notes personals, vull tornar-m’hi a referir. A la novel.la amb que em va ser concedir el premi ‘Ramon Llull’, d’Editorial Planeta, El rellotge del pont d’Esplugues (1984), traduit tambe al castella, jo tractava d’explicar la historia de ‘la torna’ d’aquelles lluites obreres. En la coberta de l’edicio castellana apareixia l’expressio: “la historia de una mujer frustrada”. En una ressenya en alemany d’aquell llibre, l’autora del text donava voltes i mes voltes a l’exprssio: ‘eine frustriete Frau”. Jo aleshores era a Murnau (Baviera) i l’autora del text em va venir a veure. Jo no era conscient d’haver volgut escriure la historia d’una frustracio femenina, de la dona sacrifi cada al lluiment d’un reconegur dirigent obrer.
Els anys seguents, vaig tenir, cada dia, una columna al suplement de ‘El Periodico’, amb suplement dedicat al Baix Llobregat i a L’Hospitalet. La columna es deia ‘Mi costurero’ i la signava Berta Padro. Em fi cava amb una mestra, que era la dona d’un sindicalista... Com que espero que aviat siguin publicades aquelles columnes en format de llibre, demano una engruna de compassio per als que em criticaran (en nom de l’epopeia ofi cial sobre els sindicalistes obrers). M’ha entusiasmat l’edicio del llibre d’Empar Fernandez i Julia Tarda, La jornada interminable. Vida y trabajo de las mujeres andaluzas en Cornellà de Llobregat. Remeto al meu proleg al llibre allo que penso sobre l’oblit del paper de les dones en tot aquest assumpte.
Acabo amb dos records gairebe familiars: les mestres (la majoria dones) de l’Escola de Sant Miquel a l’hora d’explicar a alumnes i a mares-pares el sentit i el dia a dia de la vaga general a favor dels treballadors de ‘Solvay’ i de ‘Elsa’. I la de les dones de Laforsa, tancades a la parroquia de Santa Maria, al cor de la ciutat, en suport a aquella lluita. Te sentit, en tot cas, que les dones que van haver d’assumir el pes de la crisi durissima dels anys 80..., abocades a l’economia clandestina –cosint o netejant cases privades i edifi cis publicsper salvar les families dels herois de fa tan pocs anys, hagin obtingut fi ns ara un reconeixement tan insuficient?
Ignasi Riera - Escriptor ex-Diputat al Parlament Catala
.png)
