Hi ha homes que lluiten un día i son bons.
N’hi ha d’altres que lluiten un any i són molt bons.
N’hi ha que lluiten molts anys i són encara millors.
Però n’hi ha que lluiten tota la vida.
Aquests són els imprescindibles.
L’Ignasi ha tingut la virtud de ser dels homes que lluiten tota la vida, dels imprescindibles, a més de ser un home bo.I nosaltres, ara prendrem el seu testimoni.
Com ell, a partir dr demà mateix, sortirem al carrer amb el cap alçat i l’actitud de sobreposar-nos als pijors cops, de lluitar, come ll ens ha ensenyat, fins l’ultim dia.
Josep Maria y Lluís
A raiz de un fotomontaje Parisino que le hice al que titulé como Ciutats imaginàries y colgué en mi blog el Ignasi escribia lo siguiente:
Dec ser molt antic però m'agraden les cançons d'en Charles Trenet. M'agraden fins i tot quan es posa cursi o quan ensenya totes les plomes de "pédé".
El que em passa es que les cançons d'en Trenet, en Brassens o la Barbara, els llibres d'en Simenon o d'en Modiano, els films d'en Tati, formen un univers sentimental on m'hi trobo a gust. Molts d'ells parlen de Paris però, en realitat, el lloc que dibuixen no ha existit mai, es un lloc inventat, una ciutat imaginària.
Un lloc on els amors son apassionats però lliures. On les amistats son fortes i per sempre. Una ciutat on els veïns son els amos de carrers i places, allí parlen, ballen, es barallen i es reconcilien. On es fa befa i escarni dels pedants, dels hipòcrites i els poderosos, però es respecten els perdedors, els febles i els pobres. On es contemplen amb ironia les debilitats humanes, mai amb cinisme. Una ciutat, on fa tan de temps que van passar per la guillotina els reis, els bisbes i els generals que ja ni s'en recorden. On tothom esta disposat a morir per una idea "mais de mort lente". On la llibertat, la igualtat i la fraternitat son principis irrenunciables...
Mentrestant jo, com Mr. Hulot, fumo amb pipa i contemplo perplex com s'esvaeix la utopia d'aquesta ciutat republicana i canalla on m'hagués agradat viure.
Dec ser molt antic però m'agraden les cançons d'en Charles Trenet. M'agraden fins i tot quan es posa cursi o quan ensenya totes les plomes de "pédé".
El que em passa es que les cançons d'en Trenet, en Brassens o la Barbara, els llibres d'en Simenon o d'en Modiano, els films d'en Tati, formen un univers sentimental on m'hi trobo a gust. Molts d'ells parlen de Paris però, en realitat, el lloc que dibuixen no ha existit mai, es un lloc inventat, una ciutat imaginària.
Un lloc on els amors son apassionats però lliures. On les amistats son fortes i per sempre. Una ciutat on els veïns son els amos de carrers i places, allí parlen, ballen, es barallen i es reconcilien. On es fa befa i escarni dels pedants, dels hipòcrites i els poderosos, però es respecten els perdedors, els febles i els pobres. On es contemplen amb ironia les debilitats humanes, mai amb cinisme. Una ciutat, on fa tan de temps que van passar per la guillotina els reis, els bisbes i els generals que ja ni s'en recorden. On tothom esta disposat a morir per una idea "mais de mort lente". On la llibertat, la igualtat i la fraternitat son principis irrenunciables...
Mentrestant jo, com Mr. Hulot, fumo amb pipa i contemplo perplex com s'esvaeix la utopia d'aquesta ciutat republicana i canalla on m'hagués agradat viure.
Ignasi Subirats
DESDE EL MARGE
El Ignasi tenía un blog que lleva por nombre Desde e marge, donde aportaba comentarios sobre algunos temas que despertaban su interés hasta su fallecimiento, desde sus inicio invitaba a todos los que quisieran a participar en él.
Fa unes setmanes deia el Ignasi, vaig començar un dietari personal, mig per passar l'estona, mig per aclarir-me les idees.
El podeu trobar a: contrapla.blogspot.com
Però el vici solitari de rumiar no es gaire saludable i m'agradaria compartir el Bloc amb tots vosaltres.
El podríem fer servir per intercanviar opinions, pistes culturals, noticies etc. Es a dir, el que m'agradaria es continuar i ampliar les sobretaules que tenim de tant en tant.
Si voleu participar-hi, mes enllà de llegir o comentar el que ja hi ha, dieu-m'ho i us donaré d'alta com "autor" (us caldrà un compte de Gmail). Una altra manera es enviar-me el que voleu publicar a l'adreça ignasi.subirats.contrapla@blogger.com posant com a "assumpte" del mail el títol de l'article.
He enviat aquesta invitació a les adreces d'eMail que jo tenia, però potser coneixeu altres amics que hi volguessin participar...
Be, ja em direu el que en penseu...
Una abraçada,
Ignasi Subirats
El día 14 de març, mor a Barcelona, Ignasi Subirats, de 62 anys d’edat, i dirigent del grup comunista Bandera Roja i, posteriorment, del Partit Socialista Unificat de Catalunya.
Subirats i altres dues persones, contacten amb aquest partit acabat de crear i participen en un seminari de formació en un local que les germanes Serra tenen al barri del Raval. Posteriorment, participen en la creació del Front Universitari del Partit Socialista d’Alliberament Nacional. Constitució que es fa a casa de Carles Castellanos, al carrer Malats barceloní.
Subirats, pertanyent a la Confraria de la Mare de Déu, de l’escola Virtèlia, participa en l’acte fundacional de Bandera Roja el mes de juliol de 1969, per bé que el grup, com a revista i amb una organització universitària –la Unió d’Estudiants Revolucionaris/UER-, ja feia un any que hi venia operant.
Subirats, també assistirà a les reunions de la cèl•lula de BR a Nou Barris, en un moment en què ja s’havia constituït l’influent Front de Barris de Bandera Roja.
D’aquí, és enviat al Baix Llobregat, on un important ingrés col•lectiu de centenars de membres de la Coordinadora de Barris i Fàbriques, fa de BR la seva força política en aquella estratègica i molt obrera comarca.
Subirats, arribarà a ser responsable polític de Bandera Roja a Cornellà de Llobregat –la segona població catalana, en termes relatius, on més força va tenir aquella organització comunista (la primera va ser el cap i casal). Subirats, al costat del grup fundacional de BR, s’incorporarà, a la primavera de 1974, al PSUC.
Ignasi Subirats, esdevindrà, poc després, responsable polític del PSUC a la mateixa capital baixllobregatina. Càrrec del que fou foragitat per l’ala més esquerrana del partit, integrada per futurs membres del PCC.
Ignasi Subirats va participar, posteriorment, en la comissió de política municipal del PSUC, dirigida pel principal fundador i dirigent de Bandera Roja, Jordi Borja.
Pere Meroño.
Eficaç, discret, savi.
Tot recordant l’Ignasi Subirats.
Barceloní, l’Ignasi Subirats Bacardit tenia 62 anys. I era un militant actiu, amb voluntat de presència crítica, lliure, decididament d’esquerres, mitjançant els blogs, el Faceboock i similars. Feia mesos que no parlava amb ell: m’havien dit que el corcava una malaltia greu, fet que no el feia fora de cap dels circuits als que podia accedir i des dels quals podia dir la seva.
Va ser, sobretot la dècada dels 70 -temps de transició, temps de vagues generals, temps de combats a favor de la conquesta efectiva de les llibertats-, un dels dirigents més destacats del PSUC a la comarca del Baix Llobregat, en general, i de Cornellà, molt en particular.
Feien pinya i parella amb Marta Farrés Zendrera, i això el connectava amb el món editorial, el món de l’ensenyament, de la tecnologia, el món de la política bibliotecària... des d’òptiques on es trobaven coneixement seriós, sociològicament solvent d’un àmbit local específic--Cornellà era aleshores la capital social de Catalunya--, emmarcat, però, en una visió internacionalista, d’horitzó europeu. Amb un accent especial en el debat teòric sobre els fraus del sistema capitalista i les possibilitats, tan desitjades com utòpiques, de lluitar, cada cop amb més persones, a favor d’una societat més igualitària.
Aportava als debats, a l’anàlisi de la situació, a la necessitat de consolidar un partit polític de lluita coneixements, dades, referències d’arreu de l’Estat, o d’Itàlia i França, parers que eren al cor del debat entre els que volien jugar, sense trampes, des d’una òptica revolucionària. Tot això, sí, amb una serenitat encomanadissa, dialogant, que no evitava que fos ferm a l’hora de criticar les coses mal fetes o els dèficits detectats en els plantejaments quotidians. Els analitzava no per morbositat, sinó per ajudar a trobar solucions a curt i a llarg termini.
‘Militar’ al PSUC del Baix Llobregat ensenyava a fer política quotidiana amb persones d’orígens (socials i geogràfics) ben diferents. Amb ell ens sentíem tots iguals, tots indispensables, sí, però alhora, també sabíem que cada un de nosaltres era ell, amb les limitacions i les potencialitats específiques.
Ha estat, per a tots nosaltres, un germà i un mestre. Ferm en les seves conviccions, d'una banda, i capaç de raonar cada proposta. A més, d'una cordialitat poc freqüent.
"Generació Virtèlia"
Els inicis d'un compromís social
Integra bona part de l'elit barcelonina que, recuperada la democràcia ha tingut un paper destacat i la política i a la societat civil catalana. Han passat per aquestes dues institucions dos presidents i diversos consellers de la Generalitat, i diputats, un Síndic de Greuges de Catalunya, ministres de l'Estat espanyol, i un director General de la UNESCO entre d'altres. La confraria es dissoldrà el 1977, i l'escola es tancarà el 1995.
Escoles Virtèlia. Evocació de la FoAc.
Com que el llibre "Generació Virtèlia", de l'Anna Roig no hi fa cap referència (seria interessant saber perquè), en parlaré una mica més a fons. La FoAc (Formació i Acció) va ser un dels darrers esclats de vitalitat intensa de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia, entre nosaltres "la Cofra", en el període 1965-1970. Va ser obra principalment de l'Ignasi Faura i de Mn. Vilardell, ambdós esmentats massa poc i massa de passada en el llibre d'Anna Roig. Es tractava d'organitzar un espai format per grups de joves amb un cap una mica més gran com a responsable, sense un model de referència com era el cas de l'escoltisme i en canvi amb un treball conjunt dels equips (que no eren mixtes) on sí que treballessin plegats nois i noies.
La FoAc va ser fruit de l'empenta de l'Ignasi Faura i la seva promoció, els que per a nosaltres eren els "grans", amb gent com l'Anna Grau (companya de tota la vida de l'Ignasi Faura), la Rosa Maria Raich (companya d'en Josep Maria Muntaner), l'Abel Bartolomé, la M. Dolors Ivern, la Montserrat Benet, la Montserrat Vilardaga, la Marta Ferrés, en Jaume Candell, l'Ignasi Subirats, en Lluís Trabal... Els equips no eren mixtes. La memòria no és prou precisa, però hi havia gent com la Carme Vilardaga, la Teresa Colomer, la Tere Juncosa, en Lluís Fatjó-Vilas, en Jordi Cirici, en Xavi Freixas, en Manel Sala, en Joan Ricard Ribera, en Joan Massià, en Josep Sala, en Josep Mundó, la Glòria Juncosa, la Mariona Trabal, la Montserrat Ribera, la Mercè Bonet, la Rosa Mundó, en Leopoldo Gay, en Jesús del Río, la Pilar Gómez...
Ignasi Subirats, Campell 1968
Els campaments d'estiu van ser grans fites de referència: el de Cap de Rec el 1966 (primera anada a la Cerdanya, primera pujada a la Tossa Plana de Lles i la Muga), el de Beget el 1967 (amb les gorres negres de visera de cartró), el de Campelles el 1968 (quan la Mercè i jo vam començar a festejar), el de Malniu el 1969 (en el moment que l'home arribava a la lluna). Excursions, treball en equip, comissions de treball mixtes, llegir molts llibres, tocar molt la guitarra (Pete Seeger, Bob Dylan, Raimon, Serrat, el Grup de Folk, els espirituals negres...), i molta alegria, i molta vida.
El final de la FoAc va ser il•lustratiu. Es va generar un debat intens sobre si l'entitat havia de ser o no confessional, debat lògic en un moment en el que començaven a aparèixer significativament les "crisis de fe", que en dèiem aleshores. En acabar el mandat com a secretària general de la Marta Ferrés, que havia succeït en el càrrec a l'Ignasi Faura, es presentaren dues candidatures que reflectien aquesta polèmica. En Jaume Candell (després eminent cardiòleg i casat amb la Montserrat Vilardaga Ventosa, cosina germana de la Mercè) optava per mantenir la confessionalitat, no tant per una qüestió de principis com de pragmatisme per garantir la continuïtat de l'entitat. L'altra candidatura l'encapçalava jo, com sempre idealista, eixelebrat, radical i intransigent, defensant l'aconfessionalitat. Val a dir que, a més de la posició ideològica, també volíem evitar un trencament entre creients i no creients, ja que un sector de la FoAc havia "deixat la fe" (en Lluís Fatjó-Vilas i en Jordi Cirici n'eren mostres). Varem fer les eleccions, i les vàrem guanyar... i això va suposar la fi de la FoAc, perquè no van entrar noves promocions de joves. Algú d'alt nivell va considerar que una entitat aconfessional no era digna de confiança. M'ha arribat qui era aquest algú, però no l'esmentaré perquè ni era al davant en les converses ni tinc cap prova documental al respecte (per cert, quaranta anys després he tornat a lliurar una batalla similar a Esade, defensant la seva laïcitat; i perdent-la, evidentment...).
Aquestes només han estat unes breus pinzellades sobre la FoAc. Com que ara, quaranta anys després, continuem atorgant-li un gran valor, ens ha semblat oportú obrir un blog (http://lafoac.blogspot.com/) on tothom qui vulgui pugui aportar-hi, a través de comentaris als posts o enviant-nos un e-mail (riberasala@hotmail.com), els seus records i valoracions, fotografies, informacions, etc. Nosaltres mirarem d'aportar-hi materials (tenim guardada alguna documentació d'aquells temps que hem de rellegir i endreçar) i de coordinar-lo, difondre'l, polir-lo i mantenir-lo com a espai de recollida d'informació i opinions.
Raimon
riberasala@hotmail.com
27 d’abril de 2011
.png)
