Almeda temps de lluita i de progrés 1995
Vaig arribar a Cornellà a les acaballes del 1969, ara fa vint-i-cinc anys. Com que em portava de la má Joan N. García-Nieto, vaig comencar vivint al barrí de Sant Ildefons, al carrer Begonia 4, baixos. Mes tard vaig passar a viure en pis (de lloguer) propi al carrer del Doctor Arús, també a "La Satélite".
Ignasi Riera en la presentación del libro en Almeda
Ben aviat em van portar a Almeda. Entre la gent que vaig conéixer ben aviat, el Jaume Funes, de Sant Ildefons, els Carles Esteban i Navales del barri El Pedró i el Manuel Campo Vidal, d'Almeda. Després vaig anar comprovant que Almeda, el seu Centre Social, el seu Poliesportiu, les empreses que hi havia, revistes com el “Carrilet” eren la capital de les mobilitzacions, la font energética mes permanent i mes sólida de Cornellà.(Paréntesi per dir que fa vint-i-cinc anys tots érem... 25 anys mes joves. I que els germans Campo, els Tobarich i els “Almedoff” els Ramón Rull i Camináis, el Miquel Salas, els Josep Ballesteros, el Paco Arias o els molts membres de la familia Funes eren també un quart de segle mes joves. Fet que no els impedía ser relement creador-agitador-dinamitzador de la máquina, en el seu conjunt. Quan dic que ara som la generació del tap, la dels que impedeixen que els joves se'n surtin. ¿no estem denunciara que som uns irresponsables so-ciáis o uns nega-dors homicides de la nostra memoria col.lectiva?).
El color do-minant dels meus records d'Almeda: el color cendra. Em feia la impressió d'un barri artificial, construit per filmar-hi una pel.lícula del neo-realisme italia. O la il.lustració d'una historia dels orígens del moviment obrer a Manchester. Com que jo venia d'un barri barceloní, que va ser a la postguerra -i durant molts anys- un barri marginal, no em sabia gens degreu freqüentar un barri que semblava l'apéndix d'una ciutat tan desestructurada com és Cornellà.
Recordó que moltes nits, i com que vivía a tocar de la torre de la Miranda, la feia servir d'observatori per compro-var qué volia dir Almeda en el conjunt cornellanenc. Era. en tot cas, barri amb carrilet: com el de Sant Josep, de l'Hospitalet, com el de Riera, com Sant Boi. Jo no treballava gaire lluny de la placa d'Espanya, a Barcelona, i solia fer ús del carrilet per anar fins a l’Almeda. D’alla, escalàvem cap a Santíldefons per camins que semblaven per a guerrillers urbans. Els anys, però, no pesaven tant com ara! I de cotxe tampoc en tenían...
El Centre Social Almeda va ser un veritable oasi: sabíem que des d'alla s'havia Salvat del furor especulatiu, Can Mercader, que solíemanomenar com "la Fundació Bell-lloc-Pozzali”. Era així o ho explicàvem així. El cases que teníem ben clar que les energies populars naixien en aquell cul de sac. I que ho feíen amb aires distesos, poc clandestins.
(Nou paréntesi per dir que a Cornellà militáncia político-social i vida social jove es van identificar, per a molta gent i durant molt de temps. Aquest fet va comportar un aire i un estil del tot diferents, quant a les relacions entre projecte polític i práctica social.
Per exemple: al Baix Llobregat, on hi havia mes militants obrers i de barrí que en cap altre lloc de Catalunya, eren pocs, poquís-sims!, els que s'amagaven en noms clandes-tins. Quan, mes tard, i en el marc de la coordinado-ra de barris i fabriques del Baix Llobregat -els anys 1973-1974-, sortíem els diumenges a reunir-nos a La Salut de Sant Feliu o pels boscos de Sant Andreu de la Barca, ens autoproclamávem els "coros rojos" de Cornellà. Érem un show!)
Imatge mágica, emocionant per damunt de totes: la nit que va cantar Paco Ibáñez. Com xalávem!. Ens sentíem els super-vivents d'una catástrofe, disposats a proclamar que no se'ns cruspiria... ni la Dictadura ni la Burocracia. Que el nostre era un ben comprensible pecat de joventut ? Chi lo sá!
Un fet desgraciat ens havia unit, i molt! Les inundacions del 20 de setembre de 1971 van agermanar els barris (en lluita) de Cornellà. Jo vivia en un barrí que no s' havia inundat, que va servir de refugi als de les inundacions. Mes tard, i quan la policia vigilava amb tanta diligencia els moviments dels que lluitávem per la canalització del riu, ens van encarregar als que veníem de
Fora que portéssim les assemblees, que donéssim la cara. El començament de propestes globals per a un canvi, democratic, a Cornellà, que havien de créixer gràcies a l‘Assernbla de Catalunya, van començar a funcionar a 1’entorn del Patronat i del Centre Social Almeda.
Ah! I a Almeda va tenir lloc la festa per celebrar la legalització del PSUC: érem al 1977. Tot era a punt d'accelerarse. Els contactes amb Almeda es van anar fent mes espaiats. La presencia de la Pirelli ens portava a Almeda a primeres hores de la matinada, a fer-hi pintades, a llencar-hi papers. Pero jo diria que, com els mals amants, som molts els que un dia van girar la cara a Almeda. I no hem estat prou audaços per debatre, amb els seus protagonistes, les pautes de futur del barrí. L'infern és ple de gent ingrata.
No ho dic en broma: em sap molt de greu!
Com que a les àrees perifériques les persones son el paisatge, el paisatge huma d'Almeda sempre ha estat podero-síssim. Ho és encara avui, grácies a figures com el Josep Ballesteros o la Maria Altirriba, mestra i monja, sempre a punt per suggerir que és millor jugar fort a favor de la sensibilitat solidaria. O la Roser Cabanes, dura i estricta com una bona partitura musical. Harmónica i tendrá, de sobte, quan la partitura imposa matisos, que la música ens salva de la mediocritat.
L'amic Ballesteros és, ell sol, una institució. Si ens hem vist abans i després... el recordó, per damunt de tot, en el marc de la campanya per la canalització del riu Llobregat. He de dir que va significar-me l'ocasió mes clara d'intervenir en actes polítics en soterranis de parróquies. La rao era que com a nouvingut, ningú no em coneixia. I d'altra banda, no vivia en cap dels barris afectats. Podia, per tant, parlar sobre les qüestions objecte de debat sense denunciar els veritables motors d'aquella mobilització... en el marc de la qual, per cert, vaig coneixer una mare joveníssima amb nena que vivia al barrí de Riera. Dones bé: a les mobilitzacions, la veu del Ballesteros sobresortia. I es notava tant que era cátala quan enclava "mobilisassion antes de setiembre!"
Més tard Almeda va ser un dels eixos de les mobilitzacions obreres. Ara. en plena crisi industrial, pocs podran recordar qué significava tot allo. Crec que molts vam començar a entendre la comarca des de la lluita obrera: alguns com a protagonistes clars . d'altres -i és el meu cas- com a simples cronistes. Ens havíem dividit la comarca per zones obreres: la divisió territorial depenia, en tot cas de les fàbriques. I eren les fàabriques les que marcaven el tcrritori. Per cert: cada f'àbrica tenia un segon nom, oficiós, que era el del líder obrern sindical, que garantia que tot es bellugava allà i sempre.
Presentación del libro: Almeda temps de lluita i de progrés 1995
Tot amb tot, i si hi havia comerciants coneguts, amos de bar jugadors de básquet com el Flores l'alcaldia honorária del barrí corresponia a la familia Campo Vidal. Si després han passat a ser famosíssims els germans Campo, i d'aixó me’n sentó immensament feliç!, en aquells temps m'impressionaven molt la mare i el pare. Creo que el Campo pare va ser, a mes, la garantía d'aquel1a gent joveníssima que es movia pel mon de la política com si es tractes d'un joc que acabava d'inventar: amb gracia, amb ganes, amb humor, sense aires de tragedia i sense sentit transcendentalista del moment "historic".(Parentesi tercer: a l'Almeda, al seu Centre Social, vaig aprendre una llicó que mai no he oblidat. I és que hem de desconfiar tant dels demagogs com dels que fan les coses amb aires de transcendencia mística. Recordó que vaig escriure un dia-en una carta a una amiga, que de diaris íntims no n'heescrít mai-, tornant d'Almeda: ens dediquem a la nostra feina (política) perqué volem, perqué ens agrada, perqué ens ho passem bomba, perqué a la feina l'activitat política) trobem les amigues i amics mes enrotllats del panorama. Tu pateixes pels riscos que correm en la nostra feina. Si visquessis aquí, amb mi -¡ ja veus que t'ho torno a proposar amb insistencia- t'adonaries que ens fiquem de peus a la galleda amb l'alegria del nen que, quan la mare no el mira, es fica en tots els tolls dels carrers, despres de la pluja...., es gira cap a la mare que el renya....., riu bàrbarament!)
No és estrany que Almeda crees addicció. Ho vaig notar quan amb l’Annabel Campo vam circular per la comarca per redactar una monografía sobre el Baix Llobregat. Em parlava de les histories d'Almeda -jo la recordava com una de les germanetes petites d'aquells dos xicots tan ben plantáts, el Lluís i el Manuel- com si haguessin passat abans d' ahir. I a cada moment em parlava de noms que jo ja ni recordava. Amb aire d'estranyesa, em mirava com només l’Annabel sap mirar, de cara: "De veritat no te'n récordes, de X, que sortia amb Z i que havia volgut estudiar a R...?" Jo me la mirava amb aire de lluç descongelat, que és la manera que tenim els miops de mirar les dones que ens enlluernen.
Almeda va ser un dels focus culturáls i polítics mes importants de Catalunya. I no exagero. Josep Benet hi va fer un curs sobre moviment obrer a Catalunya. I l’AIfons Comín hi va pronunciar la seva darrera conferencia sobre els joves i els valors. Seria de bojos llençar Almeda del rebost de la memòria. Demostraría que som tan estúpids com ingrats.
.png)
