Almeda temps de lluita i de progrés 1995
Vaig arribar a Cornellà a les acaballes del 1969, ara fa vint-i-cinc anys. Com que em portava de la má Joan N. García-Nieto, vaig comencar vivint al barrí de Sant Ildefons, al carrer Begonia 4, baixos. Mes tard vaig passar a viure en pis (de lloguer) propi al carrer del Doctor Arús, també a "La Satélite".
Ignasi Riera en la presentación del libro en Almeda
(Paréntesi per dir que fa vint-i-cinc anys tots érem... 25 anys mes joves. I que els germans Campo, els Tobarich i els “Almedoff” els Ramón Rull i Camináis, el Miquel Salas, els Josep Ballesteros, el Paco Arias o els molts membres de la familia Funes eren també un quart de segle mes joves. Fet que no els impedía ser relement creador-agitador-dinamitzador de la máquina, en el seu conjunt. Quan dic que ara som la generació del tap, la dels que impedeixen que els joves se'n surtin. ¿no estem denunciara que som uns irresponsables so-ciáis o uns nega-dors homicides de la nostra memoria col.lectiva?).
El color do-minant dels meus records d'Almeda: el color cendra. Em feia la impressió d'un barri artificial, construit per filmar-hi una pel.lícula del neo-realisme italia. O la il.lustració d'una historia dels orígens del moviment obrer a Manchester. Com que jo venia d'un barri barceloní, que va ser a la postguerra -i durant molts anys- un barri marginal, no em sabia gens degreu freqüentar un barri que semblava l'apéndix d'una ciutat tan desestructurada com és Cornellà.
Recordó que moltes nits, i com que vivía a tocar de la torre de la Miranda, la feia servir d'observatori per compro-var qué volia dir Almeda en el conjunt cornellanenc. Era. en tot cas, barri amb carrilet: com el de Sant Josep, de l'Hospitalet, com el de Riera, com Sant Boi. Jo no treballava gaire lluny de la placa d'Espanya, a Barcelona, i solia fer ús del carrilet per anar fins a l’Almeda. D’alla, escalàvem cap a Santíldefons per camins que semblaven per a guerrillers urbans. Els anys, però, no pesaven tant com ara! I de cotxe tampoc en tenían...
El Centre Social Almeda va ser un veritable oasi: sabíem que des d'alla s'havia Salvat del furor especulatiu, Can Mercader, que solíemanomenar com "la Fundació Bell-lloc-Pozzali”. Era així o ho explicàvem així. El cases que teníem ben clar que les energies populars naixien en aquell cul de sac. I que ho feíen amb aires distesos, poc clandestins.
(Nou paréntesi per dir que a Cornellà militáncia político-social i vida social jove es van identificar, per a molta gent i durant molt de temps. Aquest fet va comportar un aire i un estil del tot diferents, quant a les relacions entre projecte polític i práctica social.
Per exemple: al Baix Llobregat, on hi havia mes militants obrers i de barrí que en cap altre lloc de Catalunya, eren pocs, poquís-sims!, els que s'amagaven en noms clandes-tins. Quan, mes tard, i en el marc de la coordinado-ra de barris i fabriques del Baix Llobregat -els anys 1973-1974-, sortíem els diumenges a reunir-nos a La Salut de Sant Feliu o pels boscos de Sant Andreu de la Barca, ens autoproclamávem els "coros rojos" de Cornellà. Érem un show!)
Imatge mágica, emocionant per damunt de totes: la nit que va cantar Paco Ibáñez. Com xalávem!. Ens sentíem els super-vivents d'una catástrofe, disposats a proclamar que no se'ns cruspiria... ni la Dictadura ni la Burocracia. Que el nostre era un ben comprensible pecat de joventut ? Chi lo sá!
Un fet desgraciat ens havia unit, i molt! Les inundacions del 20 de setembre de 1971 van agermanar els barris (en lluita) de Cornellà. Jo vivia en un barrí que no s' havia inundat, que va servir de refugi als de les inundacions. Mes tard, i quan la policia vigilava amb tanta diligencia els moviments dels que lluitávem per la canalització del riu, ens van encarregar als que veníem de
Fora que portéssim les assemblees, que donéssim la cara. El començament de propestes globals per a un canvi, democratic, a Cornellà, que havien de créixer gràcies a l‘Assernbla de Catalunya, van començar a funcionar a 1’entorn del Patronat i del Centre Social Almeda.
Ah! I a Almeda va tenir lloc la festa per celebrar la legalització del PSUC: érem al 1977. Tot era a punt d'accelerarse. Els contactes amb Almeda es van anar fent mes espaiats. La presencia de la Pirelli ens portava a Almeda a primeres hores de la matinada, a fer-hi pintades, a llencar-hi papers. Pero jo diria que, com els mals amants, som molts els que un dia van girar la cara a Almeda. I no hem estat prou audaços per debatre, amb els seus protagonistes, les pautes de futur del barrí. L'infern és ple de gent ingrata.
No ho dic en broma: em sap molt de greu!
Com que a les àrees perifériques les persones son el paisatge, el paisatge huma d'Almeda sempre ha estat podero-síssim. Ho és encara avui, grácies a figures com el Josep Ballesteros o la Maria Altirriba, mestra i monja, sempre a punt per suggerir que és millor jugar fort a favor de la sensibilitat solidaria. O la Roser Cabanes, dura i estricta com una bona partitura musical. Harmónica i tendrá, de sobte, quan la partitura imposa matisos, que la música ens salva de la mediocritat.
L'amic Ballesteros és, ell sol, una institució. Si ens hem vist abans i després... el recordó, per damunt de tot, en el marc de la campanya per la canalització del riu Llobregat. He de dir que va significar-me l'ocasió mes clara d'intervenir en actes polítics en soterranis de parróquies. La rao era que com a nouvingut, ningú no em coneixia. I d'altra banda, no vivia en cap dels barris afectats. Podia, per tant, parlar sobre les qüestions objecte de debat sense denunciar els veritables motors d'aquella mobilització... en el marc de la qual, per cert, vaig coneixer una mare joveníssima amb nena que vivia al barrí de Riera. Dones bé: a les mobilitzacions, la veu del Ballesteros sobresortia. I es notava tant que era cátala quan enclava "mobilisassion antes de setiembre!"
Més tard Almeda va ser un dels eixos de les mobilitzacions obreres. Ara. en plena crisi industrial, pocs podran recordar qué significava tot allo. Crec que molts vam començar a entendre la comarca des de la lluita obrera: alguns com a protagonistes clars . d'altres -i és el meu cas- com a simples cronistes. Ens havíem dividit la comarca per zones obreres: la divisió territorial depenia, en tot cas de les fàbriques. I eren les fàabriques les que marcaven el tcrritori. Per cert: cada f'àbrica tenia un segon nom, oficiós, que era el del líder obrern sindical, que garantia que tot es bellugava allà i sempre.
Presentación del libro: Almeda temps de lluita i de progrés 1995
Almeda va ser un dels focus culturáls i polítics mes importants de Catalunya. I no exagero. Josep Benet hi va fer un curs sobre moviment obrer a Catalunya. I l’AIfons Comín hi va pronunciar la seva darrera conferencia sobre els joves i els valors. Seria de bojos llençar Almeda del rebost de la memòria. Demostraría que som tan estúpids com ingrats.
Ignasi Riera i Gassiot neix a Barcelona el 5 de gener de 1940 al si d'una família menestral del barri de Vallcarca. Nebot de l'escriptor Joan Oliver.
Estudia Filosofia i Lletres i Teologia a Sant Cugat del Vallès, a la Facultat de la Companyia de Jesús, i Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona. El 1969 abandona el seminari i es trasllada a viure a Cornellà de Llobregat, on durant quinze anys és regidor de Cultura pel PSUC i per IC-EV. En la legislatura 1988-1992 és diputat al Parlament de Catalunya per Iniciativa per Catalunya i arran de les eleccions de 1995 torna a ser diputat al Parlament pel mateix partit. El 2003 es trasllada a viure a Madrid.
A més d'escriptor i polític, ha exercit la docència com a professor d'adults a l'Escola Professional del Clot i, durant quinze anys, s'ha dedicat al món de l'edició com a tècnic editorial. Paral·lelament, ha estat secretari de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) (1983-1987) i comentarista radiofònic, periodista i articulista. Col·labora a Ràdio 1, Ràdio 4, Catalunya Ràdio, Onda Cero, SER i COM-Ràdio. A la premsa, ha escrit als diaris El País, Diari de Barcelona, La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, El Punt i l'Avui, on publica una columna diària. Al llarg de diverses etapes, ha escrit en revistes científiques i culturals, com Arreu, Treball, Aquí, El Temps, Serra d'Or o El Món, i ha format part de les redaccions de Nous Horitzons i Taula de Canvi.
Foto: 2686
Conferenciant, presentador de llibres i d'exposicions d'art i expert en la problemàtica de la immigració a Catalunya, Ignasi Riera és una de les veus més crítiques i incisives del país, sobretot en l'aspecte de política cultural, terreny en què ha treballat vinculat a diferents comissions i ONG. De la seva trajectòria parlamentària cal destacar la participació en l'Intergrup de solidaritat amb el Sàhara, durant la campanya "Pau al Sàhara". Ha estat també membre de la comissió parlamentària d'estudi de bosses de pobresa a Catalunya i representant, per Iniciativa per Catalunya, de la comissió de control de ràdio i televisió. Pertany a SOS-Racisme, al Col·legi de Periodistes de Catalunya i és membre de la comissió de Justícia que treballa en els temes sida i presó. Afeccionat a la cuina i al món del vi, participa en gran part dels projectes a favor del vi i de l'art del bon menjar.
És traductor al català de diverses obres de Célestin Freinet. Com a escriptor ha conreat diversos gèneres literaris i ha publicat més de cinquanta llibres entre novel·la, narrativa breu, assaig, retrat biogràfic i pamflet. La seva obra reflecteix, sovint irònicament, les tensions de la immigració, les lluites obreres i els problemes de les ciutats suburbials de Barcelona, així com els aspectes socials i polítics del país. En aquest aspecte destaquen El Baix Llobregat, quince años de luchas obreras (amb José Botella, 1976), Pàries, sindicalistes, demagogs (1986), Opressió i resistència: El franquisme (1939-1975) (1991) o Emigrantes y refugiados, el derecho universal a la ciudadanía (2002). Ignasi Riera sol presentar caricatures iròniques del que trobem a la societat catalana, com a La revolta dels avis (2005), Lletra de batalla (1995), Honorable Mr. R (Premi Andròmina de narrativa, 1980) i Bla, bla, bla... (Premi Pere Quart d'humor i sàtira, 1989). Exemples de gran capacitat fabuladora són Natàlia i altres contes (1995), El rellotge del pont d'Esplugues (Premi Ramon Llull, 1984), No arrenqueu els geranis (1984) o Un diputat per a no-res (1992)
Entre els llibres de no-ficció destaquen El meu oncle Pere Quart (1992), Un patriota exemplar (1997), Els catalans de Franco (1998), Viatgers de Barcelona (2000), Un català a Madrid (2004), Memòries d'un nen golut (Premi Roc Boronat de conte, 2005), i obres de caràcter biogràfic sobre Jordi Pujol (2001), Joan Oliver, (1992, 2000) Francesc Candel (1988), Jordi Solé Tura (1983) i Lluís Llach (2002). També escriu sobre gastronomia, amb llibres com Diccionari de la cuina catalana (2002) i Llibre d'hores del ben menjar, guanyador del Premi Vives i Molins d'assaig sobre gastronomia 2003.
Ignasi Riera mor a Madrid el 22 de maig de 2025 a l'edat de vuitanta-cinc anys.
Va ser soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
.png)
